dimarts, de gener 31, 2017

L'Illa de Jogashima

A la prefectura de Kanagawa hi ha la península de Miura, sí, sí Miura, però no té res a veure amb la família de ramaders espanyola, o potser sí.

Miura vol dir "Tres Riberes". Aquesta península es troba, per mar, a la badia de Sagami i es coneguda per ser una de les entrades al port de Yokohama i un lloc on els toquiotes hi tenen la torreta de la platja, com l'emperador mateix. 
A la punta més extrema de la península es troba la petita illa de Jogashima on us vull portar avui.

Jogashima només té 0.99km2 i una alçada de 30 metres sobre el nivell del mar, ja us podeu imaginar que quan hi ha alarma de tsunami tota la gent que hi viu, si hi viu gent ( 600 personses ), marxa a terra ferma, si se'n pot dir així de la península de Miura.

A l'illa s'hi arriba travessant el pont Ohashi de 575m construït l'any 1960, això vol dir que abans per arribar a l'illa s'havia de fer per Ferri. El pont té un peatge de ¥150 i només es paga un cop.
El què en va fer gràcia va ser que els japonesos deien; "anem a l'illa" com si ells no en visquessin en una, on es pensen que viuen?

Però el millor de l'illa no és el pont sinó el parc natural que és un refugi d'aus marines, des de gavines fins a Tombi ( àligues pescadores ), colònies senceres d'ocells viuen als penya segats i tenyeixen les parets de colors.

Una de les atraccions, si es pot dir així són les "Boques de cavall" Umadose Domon, unes formacions de roques creades per l'erosió del vent i l'aigua, que fan d'aquesta platja un lloc màgic. Potser sortit d'una peŀlícula de Peter Pan.

 El sol de ponent es pot veure des d'aquest costat de l'illa, un privilegi tenint en compte que Japó és el país del sol naixent. 
 I l'Aya m'explica coses sobre les roques.

En Miró passeja tranquil entre els esculls com amarat de la pau de l'indret ( després es va amarar d'aigua ja que es va ficar de peus al mar amb sabates i tot ).

 I la Shikibu busca petxines i "sea glass" trocets de vidre erosionats per la mar.

 La barba que tan poc agrada a l'Aya, no direu que no em dona un aire de Llop de Mar?

 La cova dels pirates.

 És un lloc fantàstic on el mar canvia de color de daurat a blau, segons la llum.

A uns 900 metres de la Boca del Cavall hi ha l'entrada al port natural on es troba el nucli de població a prop del far.

El far de Jogashima és dels 8 més antics del Japó, construït l'any 1870, de totxo, va ser molt malmès per gran terratrèmol de l'any 1924 i reconstruït l'any 1925 de ciment, i des d'aleshores encara funciona.

dilluns, de gener 30, 2017

Earth Plaza 2/3

Si a l'entrada anterior us ensenyava l'exposició sobre la Guerra del museu Earth Plaza de Yokohama, avui us presento l'altre exposició del Centre. Aquesta sobre les ètnies del món, la idea és conscienciar la canalla que hi ha molta gent que viu, viatja, menja i vesteix diferent del Japó.

Com acostuma a passar amb aquest tipus d'exposicions, està plena de tòpics sobre països, tanmateix és una primera aproximació per entendre la diversitat cultural d'un món cada cop més petit.

Hi ha maniquins vestits amb roba típica, com aquest del nord de Tailàndia.

I cases d'altres països, com aquesta casa tailandesa.

Amb balcó inclòs per festejar.

Tuk-tuks...

...només aptes per països on no hi fa fred.

Jocs de diferents països, que curiosament s'assemblem molt, com les bales o les baldufes. O en aquest cas les Kendama, un joc que consisteix en fer encaixar el forat d'una bola de fusta lligada a un cordill en un piuet o una copa amb mànec. 

El millor per entendre una cultura es posar-se a la pell de la gent, i que millor que vestir igual. A l'esquerra, un vestit coreà i a la dreta un d'austríac.

A l'esquerra una nena jordana i a la dreta una conductora de  Rickshaw.

És un bon començament per pagar-se la universitat.

Hi ha una casa mongol.

I una paradeta del Nepal.

També una casa nepalí que sembla de Santa Coloma de Gramamet.

I l'interior d'una tenda, també del Nepal.

Una imatge del mercat flotant de Bangkok.

I una botiga de queviures del Mato Gosso al Brasil.

De fet em recorda molt les botiguetes del càmping de Canet de Mar on estiuejava de petit.

A l'Aya li va agradar molt, de fet li agra molt Brasil, un dia hi haurem d'anar, quan ens toqui la lotto.

O que l'Aya es faci famosa tocant els timbals.

Un vestit brodat d'Hongria.

Un altre membre de l'orquestra.

A l'entrada de la casa tailandesa ens vam trobar amb una sorpresa, un llibre i un cartell que corrobora que a Catalunya també som una tribu exòtica que cal estudiar.

Entre mig de llibres que parlen d'ètnies asiàtiques, un llibre d'una ciutat perduda en la selva entre els rius Llobregat i Besos.

"Hola, soy Joan ( pronunciat amb "o" i no "u" malgrat ser una síŀlaba àtona ) y soy español" ( no per gaire més temps, amb una mica de sort ).
A la dreta, les dues primeres fotos ens mostren els companys d'escola d'en Joan, un nen espanyol, que viu a Barcelona i  va a una escola catòlica de llengua castellana amb només 3 hores de català a la setmana, i la següent foto de la família d'en Joan menjant una paella de marisc, al costat l'altres fotos de nens igual d'exòtics, el somni de qualsevol votant del PPSOEC's, que bonic i quina mandra.

dilluns, de gener 23, 2017

Earth Plaza 1/3

Avui enceto una sèrie de tres publicacions relacionades amb la nostra visita el cap de setmana passat al Earth Plaza, un centre d'activitats i museu situat a la ciutat de Yokohama.
El centre té, segons el seu web els següents objectius:
Nodrir la curiositat de la canalla en qüestions que ens afecten globalment.
Concienciar a tots els ciutadans en general i sensivilitzar la població del problemes que ens afecten actualment i que poden tenir conseqüències en el nostre futur.
Donar suport a activitats internacionals.
El centre compta amb un parell de sales de cinema, espais polivalents, una sala d'exposicions temporals i una exposició permanent dedicada a tres temes: la guerra, l'ecologia i cultures del món.
Sincerament em sembla un poti-poti digne dels Fòrum de les Cultures 2004. Tanmateix l'exposició dedicada a la guerra, és molt interessant, per això us en volia fer cinc cèntims.

Una exposició que comença amb imatges de propaganda feixista italiana i una foto d'Anne Frank al costat del mapa del Gran Imperi del Japó promet ser, si més no dramàtica. No us en refieu de la cara de tristor d'en Miró, estava una mica emmurriat perquè no entenia com anava la pantalla.

 L'exposició compta amb molts objectes i material gràfic del període d'expansió militar del Japó durant la primera mitat del S XX. Es centra en diferents aspectes de la vida civil i militar, així com la vida de les dones, els nens, els soldats al front, la propaganda, els diners, etc...

Així doncs comencem per la guerra de les dones. Com en altres països les dones japoneses van participar de l'esforç bèŀlic, amb els homes al front van haver d'assumir moltes feines antigament reservades només als homes, com el treball a les fàbriques o tasques d'emergència civil, com ara el cos de bombers rural.

A la imatge de la dreta es pot veure el cos de bomberes de Yokohama durant els bombardejos que van destruir pràcticament la totalitat de la ciutat, els americans usaven bombes incendiaries farcides de gasolina que no esclataven sinó que encenien focs gairebé impossibles d'apagar sobre les cases japoneses normalment de fusta i paper.
Un vellet molt simpàtic que ens va fer de guia ens va explicar com es va quedar sense casa i va anar a viure amb uns coneguts. De fet molta canalla va fugir al camp a cases d'acollida.
A l'esquerra es pot veure la roba que duien les dones el Monpe, un senzill kimono de cotó que substituïa els tradicionals kimonos i que era molt més pràctic per córrer o treballar. Aquesta prenda de roba va ser usada fins molts anys entrada la port-guerra fins l'anomenat "Miracle Econòmic Japonès" dels 60.

A manca de metges o infermeres, tots al front, el govern va publicar manuals d'atenció mèdica a les mares per poder cuidar els seus fills.

Amb el país ocupat, els americans van demanar que l'exèrcit entregués les armes, però no es pensaven que els japonesos ho farien de manera ordenada i voluntària, suposo que tothom volia que s'acabés el conflicte el més ràpid possible.

Aquest uniformes són originals dels soldats japonesos, el de l'esquerra és el d'hivern, usat bàsicament a Manxúria i Corea.

L'equipatge d'un oficial mèdic, l'avi de l'Aya va marxar amb la roba dins d'un sac de lli, com la resta de soldats rasos.

Mapes i la bandera de l'estat del Regne de Manxúria que van crear els japonesos, el cap d'estat era l'antic Emperador de la Xina, però en realitat era un estat titella del Japó.

A l'esquerra l'uniforme del cos de bombers i a la dreta l'uniforme d'una associació patriòtica de dones, aquesta associació de voluntàries formava cossos d'infermeres alhora que recollia menjar i roba pels soldats del front.

La guerra dels infants, la canalla és l'objectiu més dèbil en una guerra, com malauradament encara veiem cada dia a les notícies. Els que avui són els nostres avis van patir els estralls i les misèries de la guerra i la post-guerra i l'utilització que se'n va fer.

Parlant d'utilització, l'adoctrinament del infants en l'amor a la guerra i l'odi a l'enemic és el pa de cada dia dels estats en conflicte, al Japó ho tenien clar.

Els més afortunats podien jugar amb jocs com aquest de cartes, que encara es juga avui en dia, als meus fills els agrada molt.

La canalla va ser evacuada en cases d'acolliment als pobles petits, molt quan van tornar es van trobar que no tenien ni família ni casa, el pare mort a la guerra i la mare en un bombardeig.

Des de la restauració Meiji el Japó es va tornar un país molt militaritzat, el monopoli de la violència fins ara en mans dels samurais es va democratitzar, els uniformes escolars de l'època ( alguns encara ) eren un reflex del gust del la societat japonesa per l'estètica militar.

 Els jocs improvitzats també tenien temàtica militar.

I els còmics, aquest es Norakuro, un gos que lluitava amb l'exèrcit d'ocupació contra xinesos i coreans.

 Un tanc-guardiola de cartró pintat.

 Cupons de guerra, després d'anys de conflicte bèŀlic al Japó va començar a faltar de tot. 

 El govern es va començar a empenyorar venen bons de guerra.

Bitllets de 10 cèntims de ien, la meva mà com escala, no hi havia prou metall per fer-ne modernes i tampoc massa paper.

Bitllets de les zones ocupades per l'Imperi Japonès.

Un bitllet de les Índies Orientals Holandeses ocupades pel Japó.

Revistes heròiques del procés de la guerra.

Amb aquestes revistes es pretenia fer propaganda de les victòries de l'exèrcit japonès a les zones ocupades de la Xina, o el Pacífic Sud. 

A l'esquerra una bandera signada pels amics, família i el veïns del recluta per animar-lo. A la dreta una revista de propaganda militar.

Un detall dels farcells signats que usaven els soldats japonesos.

Una instaŀlació que il·lustra un refugi improvitzat a les ciutats.

A part de l'exposició de la Gran Guerra, s'exposava temporalment una coŀlecció de dibuixos fets per canalla que viu en zones de conflicte bèŀlic.



I per últim maquetes de mines anti-personals, la seva mida i forma ha fet que molts nens es creguin que són joguines.