dissabte, de març 12, 2016

A cinc anys de Fukushima

Sembla que fos ahir però ja en fa cinc anys. Jo treballava a casa i l'Aya havia anat a recollir els nens a l'escola. De cop i volta tot va començar a tremolar, feia poc que ens havíem mudat i la casa era nova, encara no tenia ni idea de com reaccionaria l'estructura i em vaig espantar. Crack! Crack! I tot es belluga al teu voltant, el terra et fa anar de corcoll com en un vaixell en un mar encrespat. Vaig baixar els tres pisos que em separaven de la terra ferma tan ràpid com vaig poder, i en sortir de casa em vaig trobar amb altres veïns que havien tingut la mateixa idea, una veïna, una senyora gran em va preguntar ( suposo que en veure'm la cara ) si estava espantat. Molt! Li vaig dir, no era la primera vegada que vivia un terratrèmol, però aquell havia estat més fort del normal. Després penses si aquí ha estat així, com deu haver estat en un altre lloc. Vaig tornar a casa on m'havia deixat el telèfon, volia trucar l'Aya, però les línies no funcionaven, mala cosa! I de cop hi va tornar. Crack! les fustes gemeguen i les copes de l'armari de la cuina dringuen clic, clic! Sant Tornem-hi! Aquest cop amb més sang frea ho vaig gravar amb la càmera.
Vaig engegar la tele i parlaven de graus d'intensitat de més de M8 al nord, de moment res de Tsunamis. Vaig tornar a intentar parlar amb l'Aya, els telèfons no anaven.
Després em va explicar que el terratrèmol l'havia enxampat al banc i que no li va semblar tan greu o sigui que va anar amb la canalla a berenar a casa d'una amiga, que és clar no pa posar la tele, o sigui que fins passat tot no es van adonar de res.
La tragèdia però va escalar ràpidament, primer el Tsunami, i després la central de petroli que va explotar i que no se'n parla gaire i és clar Fukushima, la radiació, l'alarma social, les evacuacions, els talls de llum i les restriccions de menjar, ni llet ni ous o verdures, ni aigua potable.
Empreses que van donar festa als treballadors i molts estrangers que van abandonar el país ( fa un any vaig visitar una empresa molt gran americana i encara hi havia els despatxos buits que havien deixat els expats ).
Cinc anys després, hi ha encara molta gent que no ha pogut tronar a la normalitat anterior i que viu en barracots. I és que en aquest país costa molt prendre decisions, resoldre problemes.
Han passat cinc anys però sembla que fos ahir sobretot per a ells.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si? Costa prendre decisions? Tenia més bona opinió dels japonesos que eren molt seriosos respecte a l'eficiència.

tobuushi ha dit...

Hi ha moltes llegendes sobre el Japó i no totes inclouen animals fantàstics, samurais o geishas (^_^)