dijous, de maig 21, 2015

Una escola del "florido pensil" a la Japonesa

Fa un parell de mesos vam anar a passejar per un parc de muntanya que hi ha a la ciutat Minamiashigara, aprop d'Odawara. Seguíem una pista de trekking quan de cop i volta ens vam trobar amb una escola de l'època Showa que la ciutat havia transportat peça a peça dins el parc per conservar-la tal i com era 60 anys enrere.
L'exposició no està vigilada, de fet no hi havia ningú a un quilometre a la rodona. I l'escola era oberta per a qui la vulgués visitar. Aquesta és una d'aquelles coses que només passen al Japó.

Antigament les escoles japoneses tenien una estàtua de Ninomiya Kinjiro ( 1787 – 1856) aquest personatge real era un nen de pagès que estudiava mentre treballava i es va convertir en un economista i filòsof molt important. Aquest era l'exemple que les noves generacions de japonesos havien de seguir.

El qui heu vist Totoro recordareu l'escena on la mainada fa neteja de les finestres de l'escola. I és que abans i ara la canalla ha de fer la neteja de l'escola, ella mateixa, d'aquesta manera aprenen a valorar el treball i a mantenir els espais públics nets.

Escena del meu veí Totoro

De fet, l'escola de la Satsuki ( Totoro ) no és gaire diferent de la que vam trobar al mig del bosc.

Aquest senyal diu que és el despatx del director.

Aquesta és la sala de professors i el despatx del director.

L'estructura de les classes no ha canviat gens amb els anys, els qui llegiu Manga i mireu Anime hi estareu d'acord.

L'amplada del pupitres tampoc és massa diferent tot i que ara són d'acer i fusta laminada i abans eren de fusta.

En Miró va trobar molt interessant l'àbac, una calculadora xinesa que encara s'usa a les escoles japoneses.

La porta del fons mena directament al despatx del director. Crec que no hi havia gaires mestres en aquesta petita escola.

A la Shikibu li agrada molt badar per la finestra, llàstima que també ho fa a l'escola de veritat. 

Com tots els personatges protagonistes de les històries de Manga, l'Aya seu al costat de la finestra, l'únic problema és que o la classe estava al revés o quan van tornar a muntar l'escola la van encarar malament, ho dic perquè la finestra sol estar sempre a l'esquerra dels alumnes, perquè l'ombra de la ma no els faci nosa, ara que si jo pogués triar, aquesta distribució ja m'agrada, sóc esquerrà.
De fet, i com passava va molts anys al nostre país, al Japó tampoc es deixava que la canalla usés la mà esquerra per escriure, quina sort haver nascut en temps més civilitzats!

La taula del director. No sé a vosaltres, però a mi em fa por aquesta escena.

Com tota bona escola de fa 60 anys, hi havia una classe de costura. 

La Hitachi feia màquines de cosir, ves per on, la meva àvia en tenia una de molt semblant de la marca Alfa, aquesta encara funcionaria si tingués la corretja.

Atuells de cuina i neteja.

Frases inspiradores.
Per ser sincer, la visita a aquesta escola va ser molt interessant, però no hi voldria tornar de nit, de fet crec que no hi tornaria pas sense l'Aya i els nens, potser he vist masses pelis de por japoneses (^_^)
Però aquests llocs desprenen una energia especial que m'incomoda.

divendres, de maig 08, 2015

Trens cap a l'exili, hipocresia del PP

Anit escoltava David Fernàndez replicant al PP des del Parlament de Catalunya, que ell ella català i que cap exèrcit ni llei el farien ser el què no era.

I és que des d'Espanya ens han volgut imposar, des de fa segles, una identitat que no és la nostra. Com diu Fernàndez, com que no ho han aconseguir per les urnes ho volen fer per decrets lleis i imposicions, obligant, i si abans ho feien per la força de les armes ara ho fan per la força de la llei amb els seus jutges, les seves lleis.

Però dins el PP n'hi ha que creuen que amb la imposició legal no n'hi ha prou i que potser s'hauria d'anar més lluny. El candidat a l'ajuntament de Cardedeu, Jaime Gelada, o Jaume, segons li convingui, va expressar el deu desig que els catalans independentistes emprenessin el camí de d'exili. En trens, potser? O a peu com van fer els meus avis?

Jo fa més de 10 anys que vaig exiliar-me no per raons polítiques sinó econòmiques, però molts anys enrere mentre els amics de Gelada entraven per la Diagonal, els meus avis, ambdós vingut de Múrcia, fugien de la por franquista per anar a petar a camps de concentració francesos. El seu delicte, defensar la terra que els havia acollit.
A casa, l'àvia guardava la manta del exèrcit republicà del meu avi, una manta, el disseny de la qual he vist reproduïda en moltes peŀlícules de la Guerra Civil. De llana aspre, molt pesada, de color marró "gos com fuig" amb dues franges beix, segons em deia l'àvia, l'avi li havia explicat que aquelles franges s'usaven de pista per fer curses d'escarabats, en aquelles curses s'hi apostaven menjar, tabac, o els pocs diners que hi havia, pot semblar divertit, però estem parlant de misèria, misèria i fam.

La desdesperació era absoluta, fins al punt que el germà gran del meu pare volia fer-se perdonar els "pecats" del meu avi allistant-se voluntari a la División Azul ( cosa que finalment no va fer ), per poder fer-lo tornar i que la família no passes tanta misèria.

Vet aquí la hipocresia del PP i Ciutadans i alguns líders del PSOE que ens titllen de nazis quan són ells els qui un cop gratada la superfície ensenyen el llautó, la vertadera identitat autoritària espanyola.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

(...)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

(...)

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart ( Corrandes de l'exili )

dissabte, de maig 02, 2015

Sant Jordi amb el Casal Català

El passat Sant Jordi vaig tenir el plaer d'organitzar, amb l'ajuda inestimable dels companys del Casal, una vetllada que ens va sortir prou bé, tenint en compte que es va fer, com es sol dir, amb una sabata i una espardenya.
Enguany va ser la primera vegada que organitzavem la Diada fora de l'Instituto Cervantes. Per motius que no són dificils d'imaginar, oi?

Vam tenir la sort de trobar un local, molt acollidor al bell mig de la ciutat al barri d'Aoyama, just al costat de la 246 i Omotesando. El local, és l'Antenna-Wired Café.

Per les bicicletes ja on dodeu imaginar que és un lloc un pèl hipster. 

El programa del dia incloia dues vídeo conferències, una amb Liz Castro, una escriptora americana enamorada de Catalunya, membre de l'ANC, editora i, el cas que ens ocupava, co-autora del llibre Els crims nostrats de l'editorial Xandri.

Una segona vídeo conferència amb Sergi Marzabal, co-autor del mateix llibre, una persona polifacètica, pintor, escriptor, i creador de Catalans al Món, o Culers al Món, entre altres genialitats.
També vam tenir intercanvi de roses i llibres i punts de llibre dissenyats per mi.

Pel l'intercanvi vam preferir fer el joc de l'amic invisible, casascú havia de portar un llibre nou o usat en bon estat, embolicat. El gomets de color servien per identificar la llengua, groc pel català, vermell pel japonès ( com no ), blau per l'anglès i blanc pel castellà.

La Liz ens va fer una passejada en directe per la Rambla fins arribar a la parada de l'ANC, des d'on signaria llibres.


 No ens va deixar brindar amb Cava ( normes del local ), però ho vam fer amb cervesa i vi, que tampoc està malament, el proper cop negociarem Cava i Ratafia, segur.

La Raquel, l'encarregada de la part logística, i més difícil de la festa, va fer la presentació del llibre, la Raquel és professora universitària i ensenya català i cultura catalana, qui millor que ella.

 Bon ambient de catalans i amics japonesos. 

En Dani, sembla un DJ, però en realitat va ser el nostre guru tecnològic, i també la persona qui va contactar amb Sergi i Liz. És molt de PC, però es va enamorar del meu AirMac (^_^). En Dani és també el creador de la plana FB Catalans a Tokyo.

En Sergi Marzabal, que ara viu a Mèxic DF, es va llevar a les sis del matí per parlar amb nosaltres, tot un detall! no gaires mezcals la nit abans, oi?

Dues germanes catalano-japoneses rialleres i boniques, que són el futur del nostre país al Japó i que van venir acompanyades d'amics japonesos, que esperem tornar a veure molt aviat.

 Ves a saber quina gràcia tenia la meva foto. 

 La Raquel i jo, embolicant la troca amb l'intecanvi de roses i llibres, val a dir que va ser divertit. 
















Bé, Jo confesso de Jaume Cabré va anar a petar a les mans d'una noia japonesa, sort que els voluntaris del Casal sempre estan disposats a sodar el suport necessari per divulgar la nostra cultura.
Tot plegat va ser una festa molt divertida, una mostra de que amb pocs recursos poer amb bons amics i voluntat podem fer el què ens proposem.