diumenge, de desembre 29, 2013

Caga Tió 2013

He vist que Shakira i Pique penjaven el seu Tió, i nosaltres que no som tan guapos no volíem ser menys i ens hem decidit a penjar també el nostre Caga Tió.
No sé, però, si us adoneu que el nostre Tió va acompanyat d'uns personatges que delaten on es troba, ni més ni menys que Doraemon i Totoro!

Caga Tió, avellanes i Turró, els patufets, van picar amb força mentre duien posat un barret que van aconseguir fa uns nadals a Port Aventura, ves per on jo ni recordava que els tenien.

 Que hi haurà?

Com no la iaia Keiko també es va posar un barret d'elf, com li explico ara que no té res a veure, amb el que em va costar explicar què era el Tió la primera vegada que el vam fer, i que malgrat els anys mai se'n recorda. I és que mira que ens som de complicats els catalans i mira que se'ns fa difícil la vida d'haver d'explicar-nos constantment. Crec que amb una mica més de màrqueting per part nostra seriem els millors mestres del món. Car sempre estem fent pedagogia.

A la fi tots contents, no em feu dir que va cagar el Tió perquè no en tinc ni idea, crec que m'estic fent gran per entendre quina mena d'andròmines van demanar aquest parell de trapelles.

A mi, que sóc més tradicional em van cagar això, mestre Luc, mestre Luc (^_^) I a vosaltres us que us va cagar el Tió?

dijous, de desembre 26, 2013

El noi de la mare

Avui és el dia de Sant Esteve, molts de vosaltres us afartareu de canelons, beureu cava i omplireu el forat que us quedi de neules i torrons.
Jo acabo de deixar dormint en Miró, després de tornar de treballar, com que són festes nostrades, sap greu no poder passar-les amb la canalla, que m'espera desperta i banyada. De vegades els llegeixo un conte o els canto una cançó abans de dormir.
Avui he recordat el noi de la mare de Mossèn Cinto Verdaguer. És una cançó que m'agrada molt, de les que canto a la dutxa i que m'omple el cor. No em sabia el motiu però avui ho he descobert gràcies a Josep Maria de Segarra, en l'article publicat a la Publicitat i que va recopilar en un llibre titulat, Cafè, copa i puro.

L'article porta per títol, la meva cançó, i fa així:
Fixeu-vos en aquestes cinc paraules. "El noi de la mare", que volen dir Crist, però el Crist entrellucat des d'una masia de parets torrades, amb un collet al d'amunt amb quatre pallers, amb un camp de mongeteres, i una mica de blat de moro, amb la riera un xic més avall, i una figuera i un lledoner arrapats a les parets de la casa, i mitja dotzena de vaques que venen sense fer soroll, i una mossa amb una trena caragolada i amb una cara més fina que un rossinnyol.
Fixeu-vos bé en aquest Crist acabat de néixer, sospitat i endevinat en el raconet d'una vall catalana, i que aquí no se li diu Crist, ni se li diu Emanuel, que vol dir "salvador", sinó que se li diu purament, "el noi de la mare".
I fixeu-vos que la cançó diu: "Què li darem al noi de la mare?"
És la masia que pregunta això, són les mongeteres, i les vaques, i la noia de la trena caragolada.
És davant del misteri d'aquest gran naixement que la mica de la nostra gleva estimada vol donar alguna cosa. Vol donar i vol oferir el millor que té.
Però davant del misteri no s'esgarrifa ni tremola, no es desconcerta gens, d'una manera ben poc cerimoniosa li ha dit "el noi de la mare", d'una manera tendrament grotesca li ofereix panses i figues, i nous i olives, i mel i mató.
Però fixeu-vos encara una mica més, mireu que vol dir tot això de les panses i figues, i nous i olives.
Mireu que aquí s'hi barreja el fruit de la nostra figuera.
Penseu una mica en les figueres del nostre paisatge.
Penseu una mica en les oliveres de cara el mar.
Penseu en les nous de tardor esclofollades a la vora de la llar, i el la mel que és el fruit més dolç que es fa d'amunt la terra, i que a més, aquí, té el perfum de totes les nostres flors.
I penseu en el mató blanquíssim que baixen els pastors el dia de mercat, i és tendre i pur com un trocet de congesta.
Mireu com al "noi de la mare" li donen el bo i millor.
Mireu com dins d'aquestes quatre fruites seques hi ha la saó concentrada de tot el nostre paisatge.
I el nostre paisatge és allò que tenim dins de l'ànima.
És allò que ens fa plorar quan venim de terres allunyades i ens trobem de cop i volta per l'Empordà i anem seguint com uns adelerats fins arribar a la nostra Barcelona.
Penseu que a la cançó del "noi de la mare" hi ha el perfum de tot Catalunya,
del bosc i de la plana, i de la muntanya i de la mar.


És difícil explicar què sent un emigrant, lluny de la seva terra durant aquestes dates, no us puc dibuixar l'emoció que sento en llegir aquestes paraules tan ben trobades de Segarra que reflexen el sentiment dels qui vam marxar per trobar el què no vam poder a casa nostra. Quan estigueu farts de polítics i corruptes i us perdi el desesper, sortiu i torneu per l'Empordà, tanqueu els ulls i sentiu les olors de la molsa humida, deixeu-vos acaronar per la nostra llum mediterrània. Aneu a la platja i preneu un grapat de sorra amb les mans i deixeu que s'escoli suaument pels dits, guaiteu el blau intens de la mar i torneu a estimar aquesta terra que molts de nosaltres enyorem amb desesperat amor. Penseu que això que feu, alguns només ho podem somniar en nits com les d'avui.

dilluns, de desembre 23, 2013

Anem a buscar el Tió

Enguany vaig rebre un missatge d'emergència d'en Fumera, l'ajudant del Tió, perquè l'anéssim a trobar al bosc, sembla que el Tió s'havia perdut, segons en Fumera, s'havia perdut als jardins del santuari, feia molt de fred o sigui que ràpidament vam organitzar un equip de rescat!

No sé a vosaltres, però a mi em sembla que en Miró potser està massa motivat. Rescue team. Go! Go!

Després d'uns minuts de cerca van trobar el Tió.

Tió salvat!

Els herois!

Uf com pesa!

Ara és el torn d'en Miró,

I ara el de la Shikibu.

Un cop a casa, la Shikibu va coronar el Tió princesa, i el va envoltar d'una cort de dames de companyia.

I en Miró va fer dissabte perquè el Tió trobés la casa perfecte.

Des del Japó, el Miró, ls Shikibu, l'Aya i jo mateix us desitgem unes Bones Festes!

dissabte, de desembre 21, 2013

dimecres, de desembre 18, 2013

Informe PISA-TREPITJA

Tinc tantes coses per dir que no sé per on començar.
A veure, després de la publicació de l'informe PISA, "Trepitja" en Lapao balear, he sentit tertúlies de ràdio cantant les exel.lències dels sistemes d'educació asiàtics. Un dels països que surt més ben valorat és Corea del Sur.


He vist molts programes a la televisió japonesa sobre el sistema educatiu coreà, i no el voldria pels meus fills. Al Japó de fa 30 anys era igual, però ara ja estem de tornada, les noves generacions de japonesos no han de reconstruir res, i la majoria viuen amb els pares fins als 30 anys o més, fent de ni-ni. És clar que ara no hi ha res segur i fa feina no és de per vida com durant la generació dels nostres pares.

A Corea la pressió és tan gran que la canalla es suïcida si suspèn un exàmen. He vist drames a les portes de les facultats en veure que el seus números no sortien a les llistes d'aprovats.

El nivell d'exigència és molt gran. Quan estudiava japonès en una acadèmia privada, només s'aprovava amb una un percentatge 80% d'encert al test, i si es volia una carta de recomanació del director, s'havia de tenir una mitjana de 95%.

Però només per passar un exàmen, per respondre les matèries i repetir-les com lloros, sense sortir del guió, que sinó el mestre es pot perdre.

Vaig conèixer un noi australià que parlava un japonès envejable fins i tot per un nadiu, però el professor universitari li va suspendre un exàmen oral de història, perquè durant la seva exposició sobre la societat del Període Edo havia emprat el llenguatge d'aquella època. Per a mi era genial, digne de matrícula, però el professor va considerar que es sortia del guió. Us imagineu un guiri fent una presentació sobre Eugèni d'Ors parlant com un noucentista? Brutal!

L'educació és el futur, si no es vol acabar fregant terres. I són molt ambiciosos, massa potser.
Jo treballo amb un company coreà i no és el primer que conec, estan obsessionats en guanyar diners i fer negoci, això sí, a costa de la creativitat dels altres. Sempre em vol convèncer que treballem junts, jo feria els dissenys i ell els vendria.
Avui li deia que havia sommiat que guanyava la Loto japonesa de Cap Any, 700 milions de iens, el meu somni seria tornar a Catalunya i gaudir de la vida, l'Aya pintant quadres, i tots viatjant molt. Ell m'ha dit que si li tocava la rifa, es compraria un bloc dapartaments per cobrar lloguers.

Saben molt de mates i gens de humanitats.

L'informe "trepitja" es basa en les ciències. Els asiàtics, en general, basen els seus estudis en les ciències, i els països del "kanji", en l'aprenentatge d'aquesta escriptura tan complexa ( la Shikibu fa dues hores de deures de mates i kanji cada dia després de classe ). Però no tenen ni idea de cultura ni de història.

Avui, per exemple el meu company coreà parlava de la situació laboral a l'empresa i es queixava, aleshores jo m'he posat a cantar la Internacional. Ningú a l'oficina tenia ni idea del què cantava, no l'havien sentit mai!!!

Quan li he ensenyat al coreà es pensava que era una cosa de Corea del Nord, per la simbologia comunista del vídeo ( Sant Youtube ). Ell que es va criar envoltat de països comunistes no havia sentit a parlar mai de la Internacional. Quina mena de història social els expliquen?

Per no parlar de història universal, i alguns podríeu dir que potser sóc massa occidentalista, però és que la història d'Europa i els EUA han influït arreu del món.

I el mateix passa amb les arts i la cultura, o us penseu que els artistes japonesos de les avantguardes del segle XX no viatjaven a París per aprendre? Fins aleshores la història de l'art japonès era monotonia estilística per 500 anys sense canvis formals, i això va per tots els països de l'òrbita xinesa.

Però ni d'això podem parlar. La majoria de japonesos no saben diferenciar la ceràmica Yayoi de la Jomon, que és com si no sabessin diferenciar la cultura celta de la íbera.

El grafistes estan tan especialitzats que saben què és el tipus de lletra Futura o la Gill, però en desconeixen la història. És clar que tampoc saben qui era Toulouse-Lautrec o Walter Gropius. I no han sentit a parlar en sa vida de Rudolf Arheim.
Ara m'estic posant pesat, la majoria de vosaltres tampoc heu sentit a parlar de Gropius i Arhmein, el primer era director de la Bauhaus, la primera escola de disseny, sense ell la Bauhaus no existiria ni el disseny que coneixem actualment, el pavelló Mies van der Rohe ni la fundació Miró.
I Arheim era un teòric de l'art que estudiava la forma i la composició de les obres.

No saben llengües

A la primera empresa que vaig treballar hi havien 300 treballadors, només 3, comptant-m'hi jo parlaven més d'una llengua, i només jo més de dues.
A l'empresa actual sóc l'únic que parlo anglès, perquè la noia que el parlava ( el parlava perquè era mestissa, anglesa+japonesa ) va plegar fa uns dies. L'excepció són el noi coreà que en parla dues i una noia xinesa nova que també parla dues llengües, el seu mandarí i un japonès més que notable.
Per cert l'altre dia vaig recriminar a la noia xinesa que portés posat un jersei de la marca BoyLondon amb el disseny de la Parteiadler, àliga del partit nazi alemany, li vaig preguntar si sabia qui havia dissenyat aquell símbol, Adolf Hitler! Li vaig dir. Adolf Hitler? Qui és un dissenyador?

Educació i ensenyament

La consellera Rigau ha fet moltes vedades la diferència entre ensenyament i educació. L'ensenyament és el què s'aprèn a l'escola, les matèries curriculars que serveixen de base per a la formació intel.lectual de les persones.
L'educació, és una altra cosa, allò que la meva àvia Mercè en deia "modus", i això no depèn de l'escola, que també, però de la família, els valors morals i d'urbanitat s'aprenen a casa i és resposabilitat dels pares.
Amb això estic d'acord que fins ara, i dic fins ara, perquè les coses estan canviant, al Japó l'educació cívica és molt millor a la nostra. Pel que fa al respecte a l'altri, el tracte a les persones o les empreses, als clients o usuaris. I això ve de lluny. I en part és perquè al Japó els han ensenyat que tothom és igual, rics o pobres, hi ha molta uniformitat, hi ha menys orgull i menys supèrvia, amb això, però també hi ha menys individualisme, i menys personalitat. Per a mi són una mica formiguetes, potser sona ofensiu però després de 9 anys al Japó els veig així. Si voleu feu una ullada al famós Shibuya's Crossing i veureu de què parlo.
Tanmateix coneixo japonesos que se surten de la regla, persones excepcionals amb molt talent, però que per aquest fet són "rara avis", un pèl paries a la seva terra, parlen moltes llengues, són obertes i creatives, per això si poden "carden" el camp a la que poden, odien el seu país, la seva societat i la seva escola.

No us vull atabalar més, la propera vegada us parlaré del sistema educatiu que pateix la Shikibu.

dijous, de desembre 12, 2013

dissabte, de desembre 07, 2013

David Coll Blanco

Avui s'inaugura una exposició especial, és especial perquè l'autor de les obres ens va deixar al setembre amb només 39 anys.
Es deia David Coll i era un personatge encantador, una d'aquelles persones de les que en vols ser amic al segon de conèixer-les.
Vam conèixer David a l'ambaixada espanyola de Tòquio, per casualitat, perquè no jo no hi anava mai, va ser en una presentació d'empreses de disseny, quan encara hi havia diners per portar dissenyadors al Japó per fer contactes.
David treballava de fotògraf freelance per l'ambaixada eventualment. Però en realitat col·laborava amb altres artistes japonesos i intentava sobreviure com a fotògraf en un món on tothom es pensa que sap fer fotos.
Una altra vegada ens el vam tornar a trobar seguint la princesa Letizia, bromejava amb el fet la majoria de premsa espanyola havia vingut al Japó per veure si podia treure una foto de la princesa tocant-se la panxa, va ser quan estava embarassada, jo hi vaig anar també perquè l'Aya va tenir l'antull de veure una princesa de veritat, i nosaltres també esperàvem la Shikibu aleshores, i ja se sap que no es pot contradir una dona embarassada.
Totes les vegades que vam trobar-nos amb David, sempre anava enfeinat fent fotos a tort i a dret, però sempre amb un somriure a la cara, sempre amb temps per aturar-se a fer-la petar.
Després vam saber del naixement de la Maïa, la seva filla, preciosa barreja, però és clar David era molt guapo.
Em vaig alegrar molt quan vaig saber que havia fet la foto fixa per a la pel·lícula de la Isabel Coixet, Mapa de los sonidos de Tokio. La feina però sempre és difícil.
Finalment va entrar a treballar per Desigual, i després de 10 al Japó, va marxar a Barcelona.
Amics comuns m'han dit que l'empresa es va portar molt bé, quan li van descobrir el càncer que el va fulminar en mesos, li van oferir pagar el tractament i tot.
Ara col·laboren en aquesta exposició, juntament amb l'ambaixada espanyola.


 Fotograma de la Mapa de los sonidos de Tokio, per David Coll.

 David era una d'aquelles persones que vaig conèixer, però amb qui no vaig poder passar massa temps, per culpa de la feina, i les distàncies físiques, i em sap greu, perquè era bona gent.
Si pogués tornar enrere li demanaria d'anar a fer una birra a Shibuya i parlaríem dels projectes que podríem fer junts.

divendres, de desembre 06, 2013

Les Muses i Mandela, de matinada

Aquest matí m'he llevat amb la notícia de la mort de Nelson Mandela.
Tot i que era una mort anunciada, sap greu que ens deixi una persona que malgrat les llums i les ombres que hagués pogut tenir, es va convertir en un referent de llibertat i de igualtat, desobeint les lleis, per injustes, perquè les lleis injustes s'han de desobeir ( Thomas Jefferson ).
Anit, per casualitat acabava un projecte, el projecte, que m'ha mantingut allunyat d'aquest blog. En un detall de la i.llustració, hi vaig fer aparèixer Nelson Mandela, com a homenatge personal a aquest heroi dels drets humans. Ho vaig fer desconeixen la notícia, potser les muses, que de vegades ens visiten em van inspirar.
Aquí va el meu modest petit, molt petit homenatge a aquest gran, enorme, ésser humà.

P.D. Avui també m'he assabentat que Amnistia Internacional Espanya a vetat l'entrega una de premis a Barcelona perquè no està d'acord amb la celebració del Tricentenari.
Han quedat ben retratats, un paper molt galdós de la secció espanyola de Amnistia Internacional, que fa prevaldre el seu nacionalisme partidista espanyol a la lluita per la Llibertat. Em pregunto què en pensaria Mandela de tot això...

dimarts, de desembre 03, 2013

El Monopoli de la "Moreneta"

Fa poc us vaig explicar que havia estat als Països Catalans per feina. De tornada a casa vaig voler passar a visitar la meva família de Manresa. Res un migdia però molt ben aprofitat.
Tenia l'encarreg d'un amic i company de feina coreà de comprar una icona religiosa, aquest company és cristià practicant i al Japó no hi ha massa per escollir. Vaig pensar que seria bona idea portar-li una Mare de Déu de Montserrat.
Quina va ser la meva sorpresa quan després de preguntar per totes les botigues de Manresa una dependenta ens va dir: No la trobareu, només es pot comprar a Montserrat, l'Abat no ens dona permís per vendre'n, és exclusiva del monestir.
Sincerament, no sabia que Déu tingues propietat intl.lecual, ni és clar la Mare de Déu.
La setmana passada, un cop de tornada al Japó, em va arribar la notícia de que una empresa havia fet un caganer de la "Moreneta", figura, que, personalment trobo de mal gust, com la resta de caganers. A casa no n'haviem posat mai al Pessebre.
Tanmateix la polèmica s'ha desfermat i el Monestir ha demanat que es retiri la figureta, ara jo em pregunto i l'interés del Monestir de retirar la figura del mercat, és religiós o més "d'aquest món" com deia Jesús, ja que segons els botiguers de la capital del Bages, el monestir en té el monopoli.