diumenge, de gener 27, 2013

Assaig de càntic en el Temple


Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu, la Pell de blau.

dijous, de gener 24, 2013

Declaració de sobirania del poble de Catalunya

Preàmbul

El poble de Catalunya, al llarg de la seva història, ha manifestat democràticament la voluntat d'autogovernar-se, amb l'objectiu de millorar el progrés, el benestar i la igualtat d'oportunitats de tota la ciutadania, i per reforçar la cultura pròpia i la seva identitat col·lectiva. L'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana.
El parlamentarisme català té els seus fonaments en l'edat mitjana, amb les assemblees de Pau i Treva i de la Cort Comtal. Al segle XIV es crea la Diputació del General o Generalitat, que va adquirint més autonomia fins a actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat de Catalunya.
La caiguda de Barcelona el 1714, arran de la guerra de Successió, comportà que Felip V abolís amb el Decret de Nova Planta el dret públic català i les institucions d'autogovern. Aquest itinerari històric ha estat compartit amb uns altres territoris, fet que ha configurat un espai comú lingüístic, cultural, social i econòmic, amb vocació de reforçar-lo i promoure'l des del reconeixement mutu.
Durant tot el segle XX la voluntat d'autogovernar-se de les catalanes i els catalans ha estat una constant.
La creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 suposà un primer pas en la recuperació de l'autogovern, que fou abolida per la dictadura de Primo de Rivera.
Amb la proclamació de la Segona República espanyola es constituí un govern català el 1931 amb el nom de Generalitat de Catalunya, que es dotà d'un Estatut d'Autonomia. La Generalitat fou de nou abolida el 1939 pel general Franco, que instaurà un règim dictatorial fins el 1975.
La dictadura va comptar amb una resistència activa del poble i el govern de Catalunya. Una de les fites de la lluita per la llibertat és la creació de l'Assemblea de Catalunya l'any 1971, prèvia a la recuperació de la Generalitat, amb caràcter provisional, amb la tornada el 1977 del seu president a l'exili.
En la transició democràtica, i en el context del nou sistema autonomista definit per la constitució espanyola del 1978, el poble de Catalunya aprovà mitjançant referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el 1979, i celebrà les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980.
Els darrers anys, en la via de l'aprofundiment democràtic, una majoria de les forces polítiques i socials catalanes han impulsat mesures de transformació del marc polític i jurídic. La més recent, concretada en el procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya iniciat pel parlament l'any 2005.
Les dificultats i negatives de les institucions de l'estat espanyol, entre les quals cal destacar la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, comporten una negativa radical a l'evolució democràtica de les voluntats col·lectives del poble català dins l'estat espanyol i crea les bases per a una involució en l'autogovern, que avui s'expressa amb total claredat en els aspectes polítics, competencials, financers, socials, culturals i lingüístics.
D'unes quantes maneres, el poble de Catalunya ha expressat la voluntat de superar l'actual situació de bloqueig en el si de l'estat espanyol. Les manifestacions multitudinàries del 10 del juliol del 2010, amb el lema 'Som una nació, nosaltres decidim', i la de l'11de setembre del 2012, amb el lema 'Catalunya nou estat d'Europa', són expressió del rebuig de la ciutadania envers la manca de respecte a les decisions del poble de Catalunya.
Amb data 27 de setembre de 2012, mitjançant la resolució 742/IX, el Parlament de Catalunya constatà la necessitat que el poble de Catalunya pogués determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu mitjançant una consulta.
Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 han expressat i confirmat aquesta voluntat de manera clara i inequívoca.

Per tal de portar a terme aquest procés, el Parlament de Catalunya, reunit en la primera sessió de la X legislatura, i en representació de la voluntat de la ciutadania de Catalunya expressada democràticament a les darreres eleccions, formula la següent declaració de sobirania i el dret de decidir del poble de Catalunya.


Declaració de sobirania i el dret de decidir del poble de Catalunya

D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament pel poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret de decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu, d'acord amb els principis següents:

—Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

—Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.

—Transparència. Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i la societat civil catalana tinguin tota la informació i el coneixement precís per a l'exercici del dret de decidir i se'n promogui la participació en el procés.

—Diàleg. Es dialogarà i es negociarà amb l'estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.

—Cohesió social. Es garantirà la cohesió social i territorial del país i la voluntat expressada moltes vegades per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.

—Europeisme. Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l'estat del benestar, la solidaritat entre els pobles d'Europa i l'aposta pel progrés econòmic, social i cultural.

—Legalitat. S'utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l'enfortiment democràtic i l'exercici del dret de decidir.

—Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.

—Participació. El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícips actius en tot aquest procés el món local, i el màxim nombre de forces polítiques, agents econòmics i socials, i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.
El Parlament de Catalunya encoratja el conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d'aquest procés democràtic de l'exercici del dret de decidir del poble de Catalunya.

Palau del Parlament, 22 de gener de 2013

dilluns, de gener 21, 2013

De Miura a Montserrat

Avui, encara que sembli mentida, hem anat a Montserrat, concretament al Mont Nokogiri, que en japonès vol dir "mont-serrat".
Em sortit en tren des de Hiratsuka per anar fins la península de Miura, on malgrat el seu nom no hi ha braus de lídia, almenys corrent pels carrers. Al port de Kurihama hem agafat el ferry que uneix les prefectures de Kanagawa amb Chiba, travessar la badia de Tòquio. Un trajecte que en cotxe trigaríem de dues a tres hores a fer, amb sort i que amb vaixell són 40 minuts.

Darrerament estem agafant molts transports variats, com us explicaré en un altra entrada del blog, i es que resulta que al Sr. Miró li ha entrat la faŀlera dels "norimono" els transports, i és clar, qui som els pares per no cedir a les exigències dels més menuts (^_^) A més, cal anar amb compte, ja que, com veieu, en Miró és un "perdona-vides".

Hi ha ferrys que travessen la badia cada hora, almenys els diumenges, el preu per adults és d'uns 10 euros i 30 pel cotxe, la Shikibu paga la meitat, i en Miró viatja per la "patilla".

Quan l'Aya vegi que he penjat aquesta foto em mata ( tot i que està molt maca ), però us volia ensenyar el gran estil decoratiu del vaixell, com moltes coses d'aquest país, ha quedat carrincló amb el temps.

La Shikibu i en Miró "compartint" una Fanta de raïm, al Japó hi Fantes rares, com de raïm o de meló, segons la temporada. Per cert la Fanta era meva, qui diu que els pares no fem sacrificis pels fills?

 Darrera nostre Kanagawa i la península de Miura.

 Feia un fred que pelava i no hi havia ningú a coberta, tret de nosaltres, és clar, que havien "d'inspeccionar" el vaixell a fons, oi Miró?

I jo amb la meva joguina, el meu "GPS", que tot i no tenir el 100% de la cobertura i passar de LTE a només 3G, funcionava la mar de bé. Des de que tinc aquest trasto sóc un home més feliç. Ai! Sant Steve Jobs!

 Les barques de pesca són com les de la peŀlícula de Ghibli, Ponyo!

Una cosa curiosa del mar on vivim, hi ha gavines, però són més petites que les nostres, en canvi tenen moltes àligues "washi", pescadores, aquesta volava molt aprop del vaixell, molt aprop!

Davant Chiba, i el mont Nokogiri ( Montserrat ).

Aquest és el port de Hamakanaya, "hama" en japonès molt dir platja, hi ha moltes viles marineres amb aquest nom, com Kurihama, Yokohama o Obama...) de vegades la "h" es torna "b".

Darrera questa parella encantadora, hi ha el Montserrat japonès, de fet part de la seva forma serrada és degut a que era una pedrera, com veureu en les fotografies següents.

Per pujar al mont cal anar amb telefèric que queda a 10 minuts del port, als peus hi ha, com sempre un santuari que fa d'entrada al recinte, car pels japonesos, les muntanyes són sagrades, com temples naturals construïts pels déus.

El telefèric, funciona des de les 9:30 fins les 16:00 i n'hi ha cada 20 minuts, té un desnivell d'uns 630 metres més i menys, si no he entrès malament les explicacions de la noia de cabina que tenia veu de dibuixos animats.

Al cim, després de 40 minuts de passejada hi ha el Nihonji Daibutsu, un buda de pedra esculpit directament de la muntanya. És un dels més grans del Japó, hi no en teníem ni idea que hi fos.

També hi ha dels 1.500 escultures Arhat ( budistes ), i el Cent-Shaku Kamon, una escultura feta al forat de la pedrera, que es mereixen una visita amb més temps.

La vista des del cim és impressionant, aquí la sorra no és negre com a Hiratsuka, ja que no tenen el Fuji tan aprop.

Aquest mirador es diu la "Vista de l'Infern", no m'agrada el nom, no en té res d'Infern aquest paisatge tan bonic, els dies clars diuen que es pot veure el nostre volcà. Això si t'atreveixes a anar-hi.

 Abans d'agafar el ferry de tornada, una mica de berenar per descansar de l'excursió. 

 I com no, gaudir d'una meravellosa posta de sol, és curiós des de Chiba pots veure el sol ponent al mar...

dimecres, de gener 09, 2013

Boca de bacallà, boca d'ànec

A la feina m'ha tocat fer un anunci per l'empresa, en una revista de nois, d'aquelles de "metrosexuals", fullejant la revista per entendre de què anava, m'he topat amb un reportatge fotogràfic d'una noia molt guapa que es diu Satomi Ishihara, és una noia d'aquelles a qui en Jep Cabestany de la "Competència" (RAC1) li dedicaria la seva famosa versió de West Side Story (^_^).
El meu cap, m'ha vist "concentrat" en el reportatge i m'ha dit; "que fas mirant aquesta boca de bacallà?". 
"Boca de bacallà?" Bé, en realitat ous de bacallà. Segons el meu cap aquesta noia té els llavis massa gruixuts, o sigui el que nosaltres diríem uns "butifarrons". 

Deixant a banda els gustos estètics del meu cap, que ja voldria que una noia com la Satomi li fes cas, al Japó els llavis tan molsuts no són considerats elegants, tradicionalment les dones se'ls perfilaven més petits, com les de la imatge de la "Maiko" que us he penjat.

Què voleu que us digui a mi m'agraden ben molsuts i ben petoners. Com els la Satomi Ishihara. 

Això són dues bosses d'ous de bacallà, es diuen "tarako"( literalment fills de bacallà ) per això en diuen "tarakoguki" dels llavis com els de la Satomi. He aprofitat l'avinentesa per explicar que el "bacallà" a Catalunya volia dir una altre cosa (^_^).

Una altre tipus de boca curiosa del Japó, aquesta sí, amb molt de "ninki" ( èxit ), és la boca d'ànec, la "ahiruguchi", molts models posen expressament fent aquesta cara.

Sembla que et vagin a fer un petó...A Catalunya hi ha una diputada del Parlament que té nom de títol de llibre del què hi ha una versió iŀlustrat per Lola Anglada, que voldria tenir els llavis d'ànec però li van quedar de Jar Jar Bins (^o^)

Un dels personatges més famosos del Japó amb llavis d'ànec és sens dubte, el membre del grup musical de J-Pop Arashi, Sakurai Sho.
A vosaltres quins us agraden més, els llavis d'ànec o de bacallà?



dilluns, de gener 07, 2013

Els Reis venen, però venen d'occident?

A Badalona tenim una tradició que he importat a Hiratsuka, és fer "cagar els reis", la mainada de Badalona rep els Reis amb fanalets, perquè no es perdin, després de la Cavalcada de Reis, es reuneix la família i mentre es passeja per casa amb els fanalets encesos es canta una cançó, màgicament els reis fan ploure caramels des del sostre.


També és tradició que l'escola faci fer els fanalets als nens i nenes els dies abans de Nadal, a l'escola de la Shikibu, no en fan de fanalets per rebre els Reis d'Orient, però el papa els vol ensenyar com es fa a Catalunya. La Shikibu em va dir; quina sort de ser catalans, perquè tenim els Reis i el Tió, i l'Angelet de les dents. 
La veritat és que les festes de Nadal catalanes són un plaer per la canalla. Els japonesos, pobrets no tenen res semblant.

Enguany els fanalets, tenien un aire un pel reivindicatiu, però si cal seguir un estel, que sigui el què ens durà a bon port ( jo també vaig servir metàfores marineres ).

Primer assaig, els fanalets ja són a punt, com que tampoc hi ha cavalcades al Japó, farem "els reis venen" després de sopar i un cop banyats.

La cançó que cantem a Badalona fa així:
El Reis venen, venen de la muntanya,
porten joguines per la canalla,
Els Reis, venen, venen de l'Orient,
no porten res pels nens dolents.

En Miró i la Shikibu són molt bons, per això van cagar moltes llaminadures, que de seguida van passar el "control de qualitat" (^_^)

I pels Reis, unes galetes i un sucres japonesos, aigua pels camells, i unes pastanagues, els camells mengen pastanagues?

L'endemà, un munt de regals, fins hi tot per a mi, que m'esperava carbó (^_^).
Ja veieu que les nostres tradicions ens mentenen vives fins hi tot més enllà de l'Orient d'on venien els Reis. Podriem dir que venen d'Occident. I els vostres Reis, d'on venen?

divendres, de gener 04, 2013

Imatges del Cap d'Any

Demà torno a la feina, però abans us volia ensenyar algunes imatges del Cap d'Any japonès. Els japonesos acostumen a passar el cap d'Any en família, sobretot el primer dia que fan un dinar familiar semblant al nostre Nadal. Després van tots al Santuari Xinto per agrair o demanar un bon any, també per comprar amulets o deixar els vells que seran cremats. Les branques de pi i les canyes de bambú acostumen a ser la decoració d'aquestes festes, com es pot veure a la primera imatge on la gent fa cua per entrar al santuari. Aquest és el de Hadano, on viuen els pares de l'Aya.

 Abans d'entrar al santuari n'hi ha que fan unes petites ablucions, però l'aigua és molt freda, oi Shikibu?

Per aquesta època hi ha molta gent que treballa als santuaris, sobretot noies joves que fan "baito", treball temporal, durant les vacances. Sempre són molt guapes, suposo que d'aquesta manera els déus estan més contents (^_^)

S'encarreguen sobretot de vendre amulets de la bona sort o paperets de la fortuna. Nosaltres cada any comprem una figureta que representa l'animal de l'horòscop xinès. Enguany una petita serp de fang de color blanc molt bufona, ja us l'ensenyaré un altre dia.

Aquesta noia tant elegant és la Yuu, és la germana petita de l'Aya, al seu costat en Miró prega als déus, ves a saber que pensa, el murri...

Avui hem anat a Kamakura, per visitar un altre santuari que és molt famós durant el Cap d'Any, però com que en Miró li agraden molt els trens hem fet volta i hem agafat el Shonan Monorail des d'Ofuna, que és com anar des de Barcelona a Mataró, passant per Granollers. Les coses que hom arriba a fer perquè la mainada estigui contenta!

 Sense paraules, es notava que s'ho passaven bé, oi?

El Shonan Monorail va fins a Enoshima, on feia molt de fret, tant que algun veí a vestit els ocellets d'acer inoxidable que decoren l'estació amb unes capetes i barretes de ganxet ( només al Japó )

Des d'Enoshima hem agafat el Enoden, el tren de la costa fins a Kamakura, bé, més que un tren sembla un tramvia que travessa els poblets de costa.

 Tanmateix és una de les línies més famoses i estimades del Japó, també per la canalla.

 Un cop a Kamakura hem enfilat el camí dels cirerers que mena al Santuari de Hachiman.

 I ens hem fet una foto de "guiri"...

 Aquest carrer és molt bonic i encara conserva moltes cases tradicionals.

L'Aya també s'ha volgut fer-se la foto de "guiri", mentre en Miró clapava al cotxet, de vegades li agrada fer-se el petitó.

En arribar al Santuari ens hem adonat que seria impossible pujar fins d'alt, tal era la gernació que hi havia. Vivim molt aprop i hi anem sovint, però mai l'havia vist tant ple, i és que crec que al Japó també hi ha molta gent que té favors per demanar als déus.

M'han fet gràcia aquest vigilants amb el seu uniforme vermell tant llampant, tampoc els havia vist mai. Però fan goig amb els botons daurats, no trobeu?

Mentre decidíem si pujar o no, m'he entretingut guaitant el personal, aquesta noia no és que fos massa maca però era de les poques que encara vestia kimono i duia uns amulets per entregar al temple. Les fletxes són molt típiques del Cap d'Any.

Aquest parell són agents de policia, la policia japonesa vesteix una mica antiga, amb abrics de cuir. El company està una mica refredat si fos la primavera diria que té alèrgies, però ara segur que porta una "calipandria" a sobre.

Així doncs hem aprofitat per comprar el nou Daruma, els venedors li han cantat una cançó a la Shikibu mentre feien saltar guspires d'una pedra foguera, per desitjar-li sort, que no es posi malalta i que li vagi bé l'escola ( masses coses per un Daruma tan petit ).

De tornada a l'estació hem descobert una botiga nova de l'Estudi Ghibli, els amants de l'Anime sabeu de què us parlo, oi?

La Shikibu jugant amb un "makuro kurosuke" mentre llepava la piruleta que li ha donat el venedor de Darumes, a aquesta nena sempre li regalen coses, com s'ho fa...

Com que no hem pogut anar al santuari de Kamakura per la gentada, hem decidit tornar a Hiratsuka, però abans una mica de xocolata calenta, bé aigua bruta de l'"Star-sucks", com enyoro la xocolata del carrer Petritxol!

A Hiratuka no hi conec cap holandès, sort perquè crec que es confondria en veure els fanalets vermells del Santuari (^_^)

De nit amb la llum dels fanalets encara és més bonic, durant els dies següents al Cap d'Any roman obert les 24 hores, perquè tothom pugui accedir-hi.

Les capelletes del jardí, normalment tancades, ara són obertes per poder-hi fer ofrenes, no en sé la diferència i l'Aya tampoc, però n'hi ha de molt boniques un cop il·luminades.

No us sembla? A mi m'agraden, per la seva senzillesa i harmonia, també ajuda el perfum de l'encens i la música de fons que sona tota l'estona, de flautes i tamborinets. Us deixo amb la llum daurada dels fanals. Espero que hagueu tingut una bona entrada d'any, la nostra no ha pogut ser millor.