dimarts, de juliol 31, 2012

Jocs, olímpics?

A Londres es celebren un Jocs Olímpics on les Seleccions Catalanes no poden participar, tanmateix al Japó una nova generació d'atletes catalans es preparen per un millor esdevenidor (^_^). Encara no han triat diciplina però hi ha tot un ventall de possibilitats...

 Potser tindrem una nova Nadia Comăneci...

...la Princesa de les anelles...

 ... o millor ens dedicarem a l'Hípica, tot i que els tatanus no ens fan gaire gràcia...

 ...o fitxarem per la Masia...

...per "xupar" banqueta (^_^)

 Tanmateix a Catalunya tenim una llarga tradició d'esports de motor, que tal córrer a Montmeló?

 La llebre i la Tortuga, o potser el Follet Tortuga?

Abans de pujar muntanyes amb l'Araceli Segarra, millor practicar una mica. I quan ens cansem, podem tornar a muntar a cavall. Arri! Arri! Tatanet!

dilluns, de juliol 30, 2012

"Paradors" Nacionals del Japó

Aquest cap de setmana vam anar de Paradors Nacionals, eh? Paradors Nacionals? Bé al Japó els Paradors Nacionals no són exactament com els que hi ha escampats per l'Estat espanyol. Primer perquè no estan construïts en castells medievals, ni ruïnes històriques, segons perquè no són hotels de luxe exclusius de butxaques ben estants.
Els hotels públics, del Japó s'anomenen Q-Kamura ( "poble de vacances" ) i són establiments pensats per a les famílies, el preu és molt raonable i el servei, com a la majoria del país, excel·lent.

Però el millor dels Q-Kamura no són les cambres i el menjar, el millor és que es troben dins els Parcs Naturals del Japó, nosaltres ens vam estar al Q-Kamura Fuji al peu del Mont Fuji a la prefectura de Shizuoka.
El paisatge és espectacular, malgrat els núvols i la boira que si bé refrescaven l'ambient ens van impedir veure la famosa muntanya, tot i que tampoc ens calia, la veien cada dia clar des de Hiratuka (^_^)

 Jean-Claude Monet s'hi podia haver inspirat tranquilament en aquest estany d'aigües clares.

A l'estany prop de l'hotel s'hi pot fer acampada, i potser de nit s'hi poden veure les aloges fent bogada.

Els núvols baixos tapaven el cim dels monts i refrescaven l'ambient, potser un dia ens animen i vindrem d'acampada nosaltres també, i si ens trobam les aloges potser ens concediran un desig o ens duran de viatge a Banyoles a través de l'estany.

Al fons es veu l'hotel, es poden fer passejades sortint per la dreta o donant la volta l'estany 3.5km fins a tornar-hi. També s'hi poden llogar bicicletes al preu de ¥500 ( 5€ ).

 O llogar una barca, si trobes el barquer, és clar...

Aquesta era la vista de de la nostra cambra, al fons s'hi hauria de veure el Fuji, quan fa un dia clar.

 Hi ha dos tipus de cambres, les japoneses amb Tatami...

I les occidentals amb llits, jo prefereixo les occidentals, mai m'he acostumat a dormir al Tatami, i els coixins japonesos són massa petits i durs.

Una visita al santuari del poble de Fuji no fa mal, no ens hem de fer de menys de donar gràcies pel menjar, el beure i la salut, oi?

Aquesta pagoda era vermella, en tenim algunes d'aquest color al Japó, tot i que són més típiques a Corea o la Xina.

 Les estàtues de Samurai sempre fan patxoca i et recorden on ets...

Aquest noi és un assistent del santuari, un treball temporal de vacances d'estiu, anava atrafegat perquè dins la pagoda s'hi celebrava un Miyarairi, un bateig Xinto.

No em deixen de fascinar aquestes estructures de fusta, tot hi d'aquest color pensava que d'un moment o altre sortiria volant per la finestra un panda lluitador de Kung-Fu (^_^)

M'agrada fer fotos de les Ema, les tauletes on s'escriuen els desitjos, en fa gràcia com de vegades alguna noieta hi fa un dibuix o hi penja un ninotet.

Un altra cosa que volia dir dels Q-Kamura, en un hotel ple de gent, en plena temporada d'estiu, era l'únic estranger, normalment fa em passa això de ser l'únic Gaijin, però sembla que ho noto més després de l'any passat, amb articles com aquest us voldria fer veure que Japó és un país que val la pena visitar, no és car, el menjar és bo, i la gent amable. No us ho perdeu!

divendres, de juliol 27, 2012

dilluns, de juliol 23, 2012

Passejant els déus i dinant a ca seva...

El divendres 20 de juliol van començar les vacances d'estiu de la mainada japonesa, que duraran fins setembre. Aprofitant les vacances, vam passar el cap de setmana amb els avis a Hadano, el poble on vivíem fa tres anys.
El cap de setmana va coincidir amb les festes xinto als santuaris de la vila. Els avis formen part del comitè organitzador i ens van convidar a participar-hi.
Entre altres coses la més divertida és l'Omikoshi dels nens del veïnat. Un Omikoshi és una capella portàtil que es passeja pels carrers per tal de rebre la benedicció divina. Els veïns demanen ser visitats per l'Omikoshi i així la processó passa per un itinerari variable segons la demanda. La Shikibu està acostumada perquè la seva escola bressol treia l'Omikoshi cada any. Però aquest és una mica més gran que el seu.

Quan participes de festes d'aquest tipus no pots evitar sentir-te immers dins l'esperit que les envolta, Japó és un país de contrastos i petits detalls, com il·lustra la foto sobre aquestes línies, la lletjor del carrer contrasta amb la bellesa de l'Omikosi. Has de saber mirar, jo encara estic aprenent a mirar.

 Abans de la feina cal agafar forces, llaminadures pels nens, cervesa pels grans, i vinga!

Potser us penseu que com era petit no pesava gaire, però no us deixeu enganyar, avui encara tinc cruiximents. Els carrers de Hadano, són estrets i sinuosos amb moltes pujades i baixades.

Esperant que els líders de la colla ( a la dreta ) desxifrin el mapa per on hem de passar, alguns veïns han demanat la nostra visita, per beneïr les seves llars.

 Per sort el meu pentinat no desentona (^_^)

Després del recorregut hem tornat els déus a "casa" i ens han convidat a dinar, mai abans havia menjat dins d'una pagoda xinto, és una sensació estranya, per a mi transgressora.

Ara bé, suposo que a tots els déus del món els agrada veure la canalla alegre i sentir la xerinola d'una bona estona de lleure. El menjar era boníssim, i les Oniguiri ( boles d'arròs ), les millors que he menjat fins ara, potser era l'esforç i la gana, però en guardo un bon record.

Miró també es va voler apuntar a la teca, tot i que el molt murri no va portar l'Omikoshi, digueu-li beneit, l'Aya el va haver de portar a coll i be, perquè estava "cansat".

 Entre got de cervesa i bola d'arròs no parava de meravellar-me d'ésser dins d'un santuari religiós.

 Al fons, els déus presidien la taula a l'altar, mentre la Shikibu posava distreta fent-se la interessant (^_^)

 En acabar els nens va tocar el torn dels grans, havent dinat els tocarà sortir a ells amb l'Omikoshi gran.

La sortida de l'Omikoshi va precedida per soroll dels timbals que van assenyalant el camí, com veieu al Japó els timbalers són noies (^_-)

M'encanta aquesta imatge, les mans juntes les cares d'esforç i satisfacció. No sé si és part del fanatisme religiós, que no veig al dia a dia o el plaer de l'esforç físic que representa carregar les capelles, però hi ha un dramatisme especial en els rostres dels qui els porten.

 Joves i grans fans torns per carregar-se a les espatlles quilos de fusta i llautó.

 Fins i tot hi ha nadons...

 ...i noies joves amb estètiques de tots els gustos. Per cert el paio de mocador vermell, era de la "conya".

Haureu vist pels " Happi" ( uniformes ) que hi ha tres colles diferents, no és una competició, tot i que sí que miren de fer més barrila que els altres.

M'encanten els dissenys de les jaquetes que duen, l'any vinent els pares de l'Aya seran els encarregats d'organitzar el festival, d'ocupar-se de la intendència, de traçar el recorregut, i de gestionar els recursos, entre altres coses, amb una mica de sort els podrem ajudar i em podré vestir amb una jaqueta d'aquestes tan xules!

Què us deia abans, no calen cames si la mama et porta en braços, aquest Miró va veure la processó com un rei, tot i que sembla una mica espantat.

Al final del carrer les tres colles van aixecar els Omikoshi ben enlaire tres cops, abans de retornar-los als seus santuaris respectius. Us heu fixat que tots van coronats per unes aus Fènix daurades, l'au Fènix és un símbol al Japó, no m'estranya en un país que constantment s'ha de reconstruir.

divendres, de juliol 20, 2012

La Llum del Món i la Sal de la Terra...

L'altre dia vaig pujar a Tòquio per feina, mentre buscava l'adreça del client vaig veure passar unes nenes de primària que duien unes randoseru amb un escut que em va resultar familiar, em vaig quedar de pedra, podia ser? Estava somiant o aquestes nenes duien un escut amb les Quatre Barres? No sé que tenia aquell emblema que no me'l vaig poder treure del cap.
Vaig pensar en aturar una nena i demanar-li a quina escola anava, però les hagués espantat, un home estrany, estranger, fent preguntes a nenes d'escola... millor que no, el més segur es que haguessin començat a fer sonar els xiulets i un servidor hagués anat a petar a la Koban ( comissaria ) més propera. ( per cert la foto és només una imatge iŀlustrativa ). Tot el camí de tornada que hi vaig pensar, però no va ser fins que l'endemà amb l'ajuda d'uns amics que viuen a Tòquio que vaig trobar la solució a l'enigma.

Es tractava de l'escola catòlica per a senyoretes, Koen ( 光塩女子 ). Una escola fundada l'any 1928 per la monja Margarida de les Mercedàries de Berriz, Biscaia.  L'escola té per lema : "Vosaltres sou la Llum del món i la Sal de la terra", Mateu 13-14, capítol 5.
Ve-t'ho aquí! L'escut era l'escut de l'Ordre del la Mare de Déu de la Mercè, les monges mercedàries! Segur que el company Carquinyol, erudit de la història de Barcelona, l'hagués reconegut a l'acte. A mi em va costar déu i ajut ( mai més ben dit ).

La gràcia del cas és que, remenant per la Xarxa, he trobat que fins hi tot tenen un versió de Licca-chan, la Barbie japonesa, en la versió germana Margarida i la versió uniforme, ambdues amb l'escut de la Mercè. Els catalans no estem acostumats a veure els nostres signes d'identitat fora de les nostres terres, molts han estat esborrats o suplantants per d'altres, l'església, potser perquè anava pel seu compte, no ha tingut tants problemes, i encara ens pot sorprendre amb coses com aquesta. Ara faltarà saber si la corbata blanca i blava és perque la monja era "perica" (^_^)