diumenge, de maig 29, 2011

La generació de la glòria

Us escrit sense haver dormit, després de veure el partit de la Final de la Champions des de casa per no haver pogut sumar-me a la celebració amb altres catalans de Tòquio per culpa de la lesió muscular de la que us vaig parlar a l'anterior apunt.
Satisfet de veure com un Barça històric escombrava l'equip de sir Alex Ferguson de la gespa de Wembley. La primera Champions del Barça jo era a Anglaterra estudiant, en acabar el partit vaig sortir amb la senyera a celebrar la victòria cridant com un boig pel campus i els carrers de la petita vila de Preston. Sembla que totes les Champions que guanya el Barça les haig de veure fora del meu país, Londres, París, Roma i ara Londres un cop més. Potser que no torni mai.

Fa uns anys Antoni Bassas va escriure un llibre, "A un pam de la glòria". Allí es va quedar el Dream Team de Johan Cruyff, a tocar de la glòria, i va despertar del somni a la ciutat olímpica sota el Partenó.

El meus fills no han conegut Sevilla ni Atenes, no han viscut anys de sequera de títols, de frustracions, de somnis perduts, són la generació de l'èxit, de la victòria, no sé si això d'aquesta matinada ( per a mi ) es tornarà a repetir, però el cert és que serà un dia històric, per la manera en que s'ha jugat, pels gestos dels protagonistes, com el de cedir l'honor de capità a un company que ha superat una greu malaltia, aquesta manera d'entendre l'esport, el joc net, el virtuosisme de Messi, aquesta és una gesta memorable.

I quin orgull de país sentir per la televisió japonesa l'Speaker del Barça cridar ben fort a la catedral del futbol, Visca el Barça, i visca Catalunya!

Algú dirà que només és un joc, potser sí, però és el circ que alimenta la manca del pa, en un petit país on cada victòria del Barça fa que, per un instant, torni a creure en ell mateix, en que tot és possible, en que un dia tornarà a ser ric i ple.


Demà la notícia de la victòria del Barça sortirà a la premsa japonesa, avui no hi havia temps, friso per veure com el país on visc es torna a rendir al seu encant. Això d'avui ha estat millor que un episodi d'Oliver i Benji.

dilluns, de maig 23, 2011

El temps no perdona


 El temps no perdona i ens fem grans, tot i que no faig una feina física, qui diu que els dissenyadors que ens passem el dia davant l'ordinador no tinguem una feina perillosa. També ens podem fer mal, sobretot per treballar massa, perquè malgrat el que puguin dir des del països del nord, els catalans treballem molt, potser massa i tot. Ja sigui al nostre país o quan vivim en altres contrades.
Sembla que tinc estrès muscular, localitzat a les espatlles i al clatell, i fins que els resultats de l'anàlisi de sang no diguin que potser pateixo reuma hauré d'anar a rehabilitació amb els iaios.
Ara que vaig cap als 42 m'he trobat avui per primer cop que era el pacient més jove de la clínica. Qui no es consola és perquè no vol. Però us haig de confessar que no m'ha fet gaire gràcia veure'm envoltat de tants avis, renoi si que estic fotut, he pensat.



Per acabar-ho d'adobar he sortit de la consulta amb una coŀlecció de pastilles que ferien les delícies de DJ "Poquito" o de qualsevol avi del Casal de Jubilats, en tinc de vermelles, de roses, de grogues, de blaves, i unes de blanques que et fan clapar, també he tingut torna i m'han donat pomades i pegats, per anar a dormir ben pla.
M'han fet radiografies dels genolls, del clatell, les espatlles i una infermera m'ha deixat penjat per coll d'un ganxo que em fermava per la barbeta i que m'anava tibant la testa cap amunt, i per acabar un senyor amb bigoti ( m'ha tocat el senyor del bigoti ) m'ha fet un massatge allí on em feina mal.
Demà hi puc tornar, si vull, a que en facin un massatge, potser sí que m'ajuda físicament, però la companyia em deixa molt deprimit.
Per cert no he hagut de fer cua, ni demanar hora, tot plegat m'ha costat uns 9.000¥ ( 77€ ), perquè tinc assegurança pública.

divendres, de maig 20, 2011

Hi ha quelcom que és podrit, a Dinamarca ( només? )

Hi ha quelcom que és podrit, a Dinamarca. ( Hàmlet, Acte Primer, escena IV )

Marcel tenia raó hi quelcom que és podrit, a Dinamarca, es diu Lars Von Trier, el seu nom ja diu molt d'ell mateix, d'origen alemany, Von Trier exibeix el "von" amb la supèrbia típica dels "enfant terribles". Recordo que una vegada li van preguntar al Baró Thyssen ( el coŀlecionista d'art ) perquè no es feia dir "Von Thyssen", i ell va respondre que els "Von Thyssen" era la branca de la família que havia fet costat a Hitler.
Lars Von Trier oblida que Dinamarca va ser ocupada pels nazis, i que la població en va patir les conseqüències, no estic gaire segur que als danesos el faci gaire gràcia sentir a parlar bé de Hitler. Però Dinamarca té un problema, bé en té molts ( començant per les seves galetes de mantega ), sobretot la crisi que amenaça el seu nivell de vida i els partits d'extrema dreta que en culpen els immigrants, què fàcil és donar les culpes als nou vinguts, a Catalunya també es feia, 400 anys enrere, amb els gascons, o ambs els "gavatxos", la culpa sempre era dels de fora...
Era? Bé, alguns encara ho diuen.

Quina diferència, però amb França i Espanya, a França, un imbècil com Lars Von Trier parla bé de Hitler i el Festival de Cannes el declara persona "non grata", i el tipus ha de sortir tot seguit a demanar perdó.
Al Japó, fa pocs anys, el nostre ex-primer ministre Shinzo Abe, va negar el genocidi a la Xina i Corea, i la va "cagar" tant que va haver de demanar perdó i al poc temps va acabar plegant.
A França, Alemanya, Itàlia o al Japó els coŀlaboracionistes o els membres dels partits nazis, van haver de fugir, van ser perseguits, jutjats, empresonats i alguns fins hi tot executats.
A l'Estat Espanyol els governs homenatgen líders nazis con Juan Antonio Samaranch, Santiago Bernabéu, o Manuel Fraga, i els seus hereus es passegen pels nostres pobles i ciutats i fins hi tot alguns utilitzen el discurs xenòfog per guanyar el vot dels ciutadans menys instruïts. Emprant el mateix llenguatge farcit d'odi i populista que empraven Hitlter i els seus sequaços, si el PP guanya a Badalona Lars Von Trier sempre hi pot anar a rodar una de les seves avorrides peŀlícules Dogma.

dijous, de maig 19, 2011

Sóc un trekkie!

No sóc un Trekkie però darrerament només faig que dibuixar coses d'Star Trek, i és que aquest és el nostre nou projecte a Stellar Debris, un web per fans de la famosa sèrie de ciència-ficció, i també una sèrie de podcasts en vídeo que us podreu baixar des del iTunes.
Hyperchannel.
Hyperchannel HD.
SCAN.
SCAN HD.
M'ho estic passant d'allò més bé dibuixant PicardsSpoks i Kirks si també us agrada la sèrie feu una ullada al web, segur que us agradarà, TREK.FM

DS9: Sisco i el Runabout

 TNG: Picard i el Jutge "Q"

 TOS: Kirk i Spok

TNG: Picard's Ready Room

Els nostres avatar "trekkie" amb la tinent Uhura, és clar!

TNG: PADD ( original )

 TNG: TR-590 Tricorder ( original )
 TOS: James T. Kirk i Spok

dimecres, de maig 18, 2011

No a la Qatar Foundation

L'altre dia li vaig preguntar al meu sogre què en pensava de l'acord del Barça amb la Qatar Foundation, valoro molt la seva opició, ja que ha treballat durant molt anys al principar diàri esportiu del Japó, el Sponichi, per tant té línia directa amb l'opinió dels periodistes esportius del país. Segons ell el Barça ha fet un mal negoci, al Japó no està gaire ben vista aquesta fundació, i podrà perjudicar la imatge que el país tenia del club de Barcelona, el Barça amb Unicef transmetia uns valor que els japonesos entenien molt bé, a partir d'ara el missatge serà més confús.
Qatar Fundation és un organisme que serveix per a fer propaganda de l’islamisme i les dictadures que promouen. No serveixen per recollir diners per causes nobles ni ajudar a les persones. De fet, com és que una ONG paga al FC Barcelona 150 milions d’euros en 5 anys, en lloc d'invertir-los en una causa humanitària, convencional i altruista? En realitat no som davant una ONG, tenim davant d'una màquina de propaganda de les dictadures islamites, en aquest cas de la dictadura Catarí.
 Aquesta organització està patrocinada, dirigida i finançada per la dictadura catarí, la mateixa dictadura que va boicotejar junt amb Síria l’alliberament de Gillad Shalit ( un nen israelià segrestat per Hamas ) i que ara finança el Barça.

Com no es cansa de repetir Pilar Rahola, una fundació que té com a líder inspirador l’imam Yusuf al Qaradawi, un dels clergues que dirigeix la fundació, un antisemita, homofòbic, negacionista de l'holocaust, i justificador i animador del terrorisme islàmic més important que avui existeix, els Germans Musulmans. Una fundació islàmica que ara finança el Barça. Una dictadura islàmica que publica en els seus diaris que "la vida dels nens israelinans els importa menys que un gat" ara finança el "més que un club" i els seus valors.
La dictadura islàmica de Qatar pagarà 150 milions d'Euros al Barça per fer-se propaganda utilitzant el tarannà democràtic del club, però que soslament va enviar 50 milions d'euros davant la catàstrofe d'Haití.

Usaran el Barça i la seva imatge per netejar els diners del petroli, per netejar les condicions d'esclavatge en que es troben els treballadors estrangers i les dones en aquest país on impera la llei islàmica. El barça contribueix així a fer propaganda de la pitjor cara de l'islamisme. Una dictadura islamista que regala 250 milions d'euros al terror de Gaza, ara finança el Barça.
La fundació Qatar utilitzarà en tots els sentits de la paraula el F.C. Barcelona, el “Més que un Club” per a la seva propaganda. Propaganda d’una dictadura ara ja lligada al Barça per la negligència dels seus actuals dirigents. Fa angúnia sentir els dirigents d’aquest Club català justificar la dictadura catarí i el que representa en les seves rodes de premsa. Una dictadura islàmica que està comprant el Barça i “el més que un club”.

Per acabar-ho d'adobar el logotip de la Unicef quedarà a l’alçada del cul... simbòlic?

dimarts, de maig 17, 2011

Amb Llorca

El món s'ha tornat boig, o potser ha arribat la fi del món que van predir els Maies, la Terra es sacseja i no s'hi pot fer res. Fa no gaire va ser Nova Zelanda, després el Japó, i ara Múrcia, a Llorca una ciutat reconquerida per Jaume I i repoblada de catalans. Avui aquesta ciutat gaudeix d'un protagonisme no volgut, sovint oblidada per tothom ara rep missatges de suport d'arreu.
Nosaltres des d'aquí els entenem molt bé, i sabem què és que la terra tremoli sota els peus, ara cal aixecar-se i espolsar la pols de les espatlles i mirar endavant. Hi ha hagut pocs morts i això és bo, els edificis es poden reconstruir, els esvorancs es poden tornar a omplir de terra, però no es poden recuperar les pèrdues humanes, d'això en sabem una mica al Japó, per això fem les cases de paper i fusta, provisionals, les persones són per sempre, les coses només ens acompanyen un tros del camí.

dijous, de maig 12, 2011

O-Yoroi

 O-Yoroi no és el crit que feia l'Arale del Dr. Slump, és el nom que rep l'armadura dels Samurai,o Bushi.
 Malgrat que l'emperador Meiji va abolir aquesta institució de noblesa militar l'any 1873, encara hi ha molta fascinació per aquesta casta de guerrers, aquesta fascinació ha inspirat moltes llegendes, sobretot a l'Occident.
El cap de setmana passat al xalet de Sponichi hi havia una armadura complerta de Samurai, era per celebrar el dia dels nens, però a diferència de la que va rebre Miró aquesta era real i de mida natural, com va dir el meu sogre "honmono" de veritat!
És clar, vaig començar a fer-li fotos com un boig, poques vegades es pot tenir una peça d'aquestes tan aprop i fora de les vitrines dels museus.
Pel que sembla aquesta és una armadura de Katō del Clan del Fujiwara segons el "kamon" l'emblema del casc i el pit.








dimecres, de maig 11, 2011

Otsuya

Abans d'ahir va morir un veí del carrer, un avi de 79 anys que era el president de l'associació de veïns, tot el carrer va estar convidat al seu funeral. Al Japó aquestes coses van molt ràpides, i s'enllesteixen aviat.
Potser no ho sabeu però al Japó hi ha dues religions majoritaries, el Xintoisme i el Budisme, els japonesos celebren naixements i bodes als temples xinto i funerals al temples budistes.

En el cas d'ahir la cerimònia es va realitzar en una casa de funerals, on es van reunir 300 persones. Hi havia tanta gent que l'Aya va seguir la cerimònia per una pantalla de televisió.
Els japonesos incineren el cos, tot i que tenen tombes de pedra fins dels cementiris dels temples budistes, on els familiars o amics poden fer ofrenes com encens, flors o sake, fins i tot tabac o el menjar favorit del finat.
Per assistir al funeral cal donar diners a família, la quantitat varia segons la recepció, la d'ahir era molt normal, hi havia menjar i beure, tot molt tradicional, sushi i sake, que és el què normalment s'ofereix en aquest casos.
Els assistents també reben un regal, com ara te, sabó o trovalloles, però també dependrà del nivell econòmic del difunt i dels convidats.

El recordatori s'escriu en lletres de color gris, aquest és un color de dol, per això no veureu que els japonesos escriguin res d'aquest color, portaria malasort, jo, quan dissenyava targetes de boda vaig voler usar aques color, que trobava més elegant que el negre, pero no em van deixar.

Vaig trobar curiosa les tapes del recordatori, acostumat com estic a símbols catòlics com ara creus.

L'Aya no va voler que li fes una foto, però estava molt guapa tota de negre, és tradicional també al Japó el color negre per assistir als funerals, un vestit molt senzill sense cap joia, amb exepció d'algun collaret de perles.
En tornar a casa, abans d'entrar, l'Aya va escampar un munt de sal que li havien donat a la funerària, la sal servei perquè la mort no entri a casa. Curiós.

Al cap i a la fi no són tan diferents de nosaltres.

dimarts, de maig 10, 2011

Adéu al "xalet" de Sponichi

Començava amb boira el viatge que ens havia de dur a l'última estada al xalet de Sponichi.
Com ja us he comentat altres vegades, la família de l'Aya ha treballat i treballa des de fa molt de temps per l'empresa Mainichi, un grup empresarial dedicat a la premsa escrita i als mitjans audiovisuals. El periòdic esportiu Sponichi en forma part.
Durant els anys '80 les empreses japoneses tractaven els seus empleats com a membres d'una gran família, de fet l'empresa era la seva família ja que la majoria de treballadors passava més temps a la feina que a casa, duarant aquest periòde de pujanca econòmica, que com ja sabeu, va derivar cap la gran bombolla, empreses com Sponichi van construïr hotels perquè els treballadors hi anessin a passar els caps de setmana amb la família o amb altres menbres de l'empresa, o companys de grup de treball.
Així doncs va ser que Sponichi va construïr un petit xalet a la península de Izu, prop del Mont Fuji, perquè els empleats en poguessin gaudir després de fer el cim.
Aquest mes però, després de vint anys de servei, el xalet tancarà les portes, els motius, econòmics, i el fet que els treballadors de en tenen cura s'han fet grans, sobretot el cuiner, un mestre de categoria que podria treballar en qualsevol restaurant de Tòquio.

 Aquest és l'aspecte del xalet, o hostal de l'empresa, on hi treballaven unes 5 persones si fa o no fa, i que donaven als visitants un tracte afable i familiar.
La nostra família ha visitat cada any aquest lloc, un o dos cops, sobretot per gaudir de la cuina, famosa entre els empleats de Sponichi des de Tòquio fins a Kyushu passant per Osaka.

 Aquest és l'esmorzar típic japonès, bé part de l'esmorzar, igual que el sopar sempre tinc massa feina a menjar per recordar fer-me fotos. Què bo que era el peix!

 No sé que en farà l'empresa de l'edifici, per a mi es conserva molt bé, tot i que pels estandars japonesos ja és vell, un dels motius per tancar-lo ha estat no haver de reformar-lo.

 Deprés de passar la nit al xalet, ens vàrem dirigir als jardins de flor de Tsutsuji ( Rododèndron ). Un lloc tan ple de llum i de color com un quadre impressionista.
Una de les coses que més m'agrada del Japó són els seus jardins, i és que als japonesos els agraden molt les flors i els jardins, tan a homes com a dones.


 La Shikibu va tastar el gelat de Rododèndron...

...I en Miró també en volia.


 Al bell mig dels jardins hi ha un pujol on des del cim es pot admirar la costa d'Izu.

 El dia era espectacular...

 Malgrat el què us puguin dir, i havia gent d'arreu del país.

No us imagineu la Madame Butterfly ( Chochosan ) fent un vol per aquest estany?

divendres, de maig 06, 2011

Pregant als déus

Ahir va ser el darrer dia de les vacances  de la Golden Week, tanmateix hi ha molts japonesos que avui faran pont i aprofitaran una mica més uns dies de descans ben merescut després del què hem passat tots plegats.

El dilluns passat l'escola de la Shikibu va celebrar el "Kiganshiki" anual, una cerimònia per pregar perquè la mainada no tingui malalties durant l'any.

Però crec que en el cas de la Shikibu no tindrà efecte, el sacerdot sempre s'aquivoca i li diu malament el nom, en comptes de dir Shikibu li diu "Shibuki" i no és la primera vegada que ens passa, i és que Shikibu no és un nom japonès, és una feina, "mestre de cerimònies" que era la tasca que tenia encomenada el pare de la famosa escriptora Murasaki Shikibu, d'on vaig adoptar el nom per la nostra filla. No deixa de fer-me gràcia la cara de sorpresa que fan els japonesos quan descobreixen el nom de la Shi-chan. Però a la fi els agrada i tot.

Un altre que tindrà problemes amb el nom és el patufet d'en Miró, "mirou" com dien aquí, em sento una mica com el progagonista de la noveŀla de Pere Calders "L'ombra de l'Atzavara" en la que Joan Deltell un català exiliat a Mèxic vol posar Jordi al seu fill però tothom li diu "Xordi", a la mexicana.
Malgrat tot la cerimònia va ser molt entretinguda i com no didàctica, m'encanta participar d'aquestes litúrgies, em fan sentir més arrelat al país i aprenc un munt de coses noves. Per no dir que gaudeixo com un nen de l'espectacle viusal que representen.

Per cert ahir era el Dia dels Nens, és molt tradicional fer voleiar unes carpes com aquestes. Es diuen "koinobori", fan molt bonic quan bufa el vent, sembla que nedin dins l'aigua.