diumenge, d’octubre 31, 2010

Segona castanyada a Hiratsuka

 Aquesta ha estat la nostra segona castanyada a la casa nova, com passa el temps! Aquest any hi ha una "personeta" nova, per aquest motiu he fet més panellets ( això és una excusa encara no en pot menjar ...)
Crec que aquest cop m'han sortit millor, he tingut la sort de poder comptar amb matèries primeres del nostre país, com ametlla en pols o xocolata de ca l'Almera de Badalona.

 També he rebut ajuda de la Shikibu, que s'ha atipat de fer "controls de qualitat" dels ingredients.

 No sé com s'ho fan els pastissers professionals, però arrebossar els panellets de pinyons és molt difícil.

 En fi, crec que m'he passat, un quilo de panellets! En sembla que avui no soparem. Aquest és l'aspecte que tenien abans d'entrar al forn,  ( els panellets, ens nens també me'ls menjaria però crec que no es pot )...

 N'hem fet de coco...

 ...de xocolata de la que caga la gata...

 ...de pinyons, és clar...

...i de ametlla.

Per a qui li interessi he seguit aquesta recepte:
1/5kg d'ametlla en pols
1/5kg de sucre llustrat ( com que no en tenia n'he molt del normal, dues hores de morter! I el braç encara em fa mal )
100g de pinyons
50g d'escates d'ametlla
15g de xocolata en pols de ca l'Almera!
La pell ratllada d'una llimona
2 ous per a la massa i 1 més per arrebossar i pintar
50g de coco ratllat

Per a la massa.
Ahir vaig  barrejar l'ametlla i el sucre llustrat amb dos ous en un vol metàl·lic, quant vaig tenir la massa lligada hi vaig afegir la llimona ratllada, i després ho vaig tornar a barrejar tot. Després vaig posar la massa a la nevera i la he deixat reposar un dia ( potser li hagués hagut d'afegir una patata perquè en quedés la massa més melosa ).

Per als panellets.
Avui he fet boletes amb la massa, he pesat les boletes per que fessin entre 19g i 22g ( tampoc sóc Ferran Adrià )
Els panellets de pinyons i els d'ametlla els he sucat amb un ou batut per fer que el pinyons i les escates d'ametlla s'hi quedessin enganxades, això ha estat molt difícil!
Amb els de coco i els de xocolata és més fàcil, només cal afegir els sabors a la massa i després modejar-la, amb els de coco he espolvorejat una mica de coco abans d'enfornar-los però amb els de xocolata hi he afegit el sucre llustrat després.
Per coure'ls.
He emprat dues safates, una pels de pinyons i ametlles i una altra pels de coco i xocolata ( el coco i la xocolata es cremen fàcilment i la xocolata cremada és amargant).
He pre-escalfat el forn a 250 graus i un cop calent els he deixar fer durant 10 min, els de xocolata i coco els he posat a la safata de baix, he pensat que potser els hauria de treure abans però no ha calgut.
Tot això ho he fet aquest matí, i els he deixat refredar a temperatura ambient ( mes o menys uns 24 graus ) fins que ens els hem cruspit cap a les sis de la tarda.
Segons sembla eren bons, segons la critica. A mi n'han agradat.

Un any més, bona castanyada o Halloween!

divendres, d’octubre 29, 2010

"Dragons" i masmorres

Estic astorat per la notícia del delicte de pederàstia de l'infame Sànchez Dragó, que no només no se n'empenedeix sinó que a més a més en fa ostentació i se'n riu amb total impunitat.
Segons ell va mantenir relacions sexuals amb dues menors de 13 anys a Tòquio.
Evidentment no tinc ni idea de quina és la llei sobre els abusos sexuals al Japó, suposo que mantenir relacions sexuals consentides o no amb un menor de 20 anys al Japó és delicte. Dic 20 anys per que és a aquesta edat quan els japonesos assoleixen la majoria d'edat legal.
De totes maneres m'he informat, per veure si aquest home hauria d'haver anat a petar a les masmorres japoneses.
Segons he llegit en una article signat per Roderick Seeman k'any 2004, les lleis al Japó són menys dures que en els països occidentals. Segons Seeman, la societat japonesa entén els delictes sexuals de manera diferent que ho fem els occidentals, per que no tenim el pes de la moral judeo-cristiana. De totes maneres en un país on vas a la presó per tocar un cul al tren, o intentar guaitar les calcetes de les noies quan pugen les escales, tenir sexe amb un menor ha de tenir conseqüències.
Seeman diu que les lleis al Japó s'han anat endurint així que l'any 2004 es va passar dels 3 als 5 milions de iens ( 45.000 euros ) de multa per tenir sexe amb un menor. I de 3 a 5 anys de presó.
En cas de proxenetisme es va passar del 5 als 10 milions de iens ( 90.000 euros ), i de 5 a 7 anys de presó.
En els primers 6 mesos de 2004 la policia va practicar 371 detencions per casos de pederàstia.
També durant aquests anys un famós director de cinema ( que no esmenta l'article ) va haver de complir 2 anys i 4 mesos de presó per haver practicat sexe amb dues menors de 12 i 14 anys.
Així doncs crec que aquest personatge, Sànchez Dragó hauria de, com a mínim patir alguna conseqüència pels seus delictes.

dijous, d’octubre 28, 2010

Trick or Treat!

dimecres, d’octubre 27, 2010

Un pas més cap al somni d'Asimov

Fa un parell de setmanes es presentava una nova sèrie de televisió, el titula Q10, en japonès "kyuto" de Q (kyu) i 10 (to), que vol dit "cute" en anglès. 
És la típica sèrie d'instituts, però aquesta és una mica especial ja que la protagonista és un robot. Per cert l'actriu que va de robot és Atsuko Maeda uns dels components del grup AKB-48.
Potser és una sèrie de ciència ficció però aquí, al Japó, no és una cosa ni tan estranya ni tan llunyana, començant per les nines de mida natural fins als robots humanoides de semblen persones. Com la HRP4C.




dilluns, d’octubre 25, 2010

...de vegades veig, Barbies!


De vegades veig, Barbies, sense trucs d'ordinador de Pixar, ni efectes 3D.
Darrerament hi ha al Japó una onada de grups Pop coreà, el Pop coreà s'anomena K-Pop usant la mateixa nomenclatura japonesa com  J-Pop ( Japan Pop ). El divendres passat va actuar a la televisió Asahi al programa Music Station el grup SNSD ( Girls' Generation ), Music Station és el termòmetre oficial del Pop al Japó. És molt difícil aparèixer a les llistes de Music Station només artistes estrangers com, Mariah Carrey, Lady Gaga or Black Eyed Peas han estat convidats darrerament.

P.D. Havia penjat un vídeo però la discogràfica l'ha despenjat!

dilluns, d’octubre 18, 2010

Blancs contra Rojos!

No, no us parlaré de la Revolució Russa, pels qui han estudiat alguna art marcial, o una mica de cultura japonesa sabran que els colors blanc i vermell són colors oposats. Per això al Judo els contrincants duien un cinturó blanc o un de vermell ( abans de canviar el color del judogi per fer-ho més televisiu ).
A les escoles, cada d'any s'organitza un "Undokai" una trobada atlètica, la canalla forma dos equips, el blanc i el roig. Aquest any, com el passat, el nostre equip ha estat el roig, dic "nostre" perquè el pares també participen de la festa. Val a dir que, tot hi que veure la mainada ballar o saltar el "cataplinton" és divertit, veure els pares córrer i suar de valent, és acollonant!

Sempre costa tenir la canalla concentrada sobretot amb els "divdertidíssims" discursos del sotsdirector, sobre l'esforç i la joventut sana, bla, bla, bla...

Entre les activitats de l'Undokai hi ha la típica gimnàstica de matalàs i barres, curses de relleus, gimcanes, de més o menys dificultat segons l'edat dels nens, una de les mes divertides és la de "trencar l'olla", una mica diferent de la que practiquem nosaltres, es tracta d'obrir aquestes dues esferes de cartró a cop de pilotetes de roba ( podria ben bé ésser un entrenament dels Mossos contra els "anti-sistema" ), la gràcia és que cada any els mesres enganxen les dues meitats de l'esfera tan bé que no hi ha manera que la camalla pugui trencar-les, així que, com cada any, els mestres han d'aturar el "combat" fer tancar els ulls als nens i tallar amb "cúter" el celo, per que els sigui més fàcil d'obrir. En diuen màgia! I la canalla s'ho empassa, Santa Inocència!

Normalment ens hi estem tot el matí, així que fem una pausa per dinar, és el moment del retrobament amb els pares i de valorar els resultats, a ben dinat seran els grans el qui hauran de demostrar la seva vàlua.
A l'espatlla dreta la Shikibu té un galó verd, vol dir que forma part de la "companyia verda" que té una tasca predeterminada, com ara recollir els estris després d'una competició o ajudar als més petits.
La múrria s'amaga darrere el programa de la trobada, com cada any elaborat pels mestres, uns artistes que, com a tot arreu, es guanyen el sou a pols.

Arriba l'hora de la veritat, i la testosterona! Del salaryman al paleta, el metge o el dissenyador gràfic ( que es passa el dia assegut davant el Mac ) tots volen quedar bé. L'any passat una cursa de relleus que em va provocar una pubàlgia que ni la de Kakà i aquest any a "tibar la corda", exercici que em va ressentir muscles del cos que no recordava tenir. Però vam guanyar, què és l'important!

En acabar tothom ferm al moment de recollir la senyera i escoltar el "Kimigayo" ( l'himne nacional ), i això que al Japó no som "nacionalistes".
Com podeu veure l'equip roig té més floretes que el blanc, així que va ser un dia profitós, tot i que vaig acabar baldat.

divendres, d’octubre 15, 2010

In Memoriam

Transcripció del manuscrit de na Carme Ballester en què narra la detenció del Molt Honorable President  Lluís Companys i Jover. ( Document presentat per Memoria.cat, el portal telemàtic de l'Associació Memòria i Història de Manresa )

"Maria del Carme Ballester de Companys,
domiciliada a París, 87, rue de la Pompe,
certifica que tot l’ací exposat és exacte.
Fet a París el 13 d’abril de 1969.




El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.


Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.


Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena, doncs no es van endur els pocs mobles que hi havia a la caseta perquè estava llogada aixís: amoblada. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya! Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca, gràcies a unes persones humanes que van sostenir-me. Però jo, fent esforços, vaig reaccionar amb coratge, i l’endemà matí prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, doncs van desempallegar-se de mi. Al sortir, i a la porta, un home, que me va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: “Vagi a la Vil·la Carolina”. Me dóna l’adreça i vaig continuar un altre llarg camí fins arribar a la dita vil·la. La vista de la vil·la també m’impressionà. Estava rodejada de soldats encascats. No em deixaven passar, naturalment. A més, no m’entenien tampoc. Amb signes els hi vaig donar [a] entendre que jo tenia un rendez-vousamb un oficial. Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins. I me vaig infiltrar. Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, [havia d’anar] on estava el meu marit. Me vaig sentar, esperant que passés algú. Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès al veure’m i, d’apariència tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Ell torna a entrar del mateix lloc que havia sortit. De cop, sento fortes rialles i apareixen tres oficials. Cap parlava francès. I ells volien fer-se entendre un xic especialment. Llavors sí me va agafar un pànic terrible. Per sort, va entrar un oficial. Devia tenir més graus, puix que els altres es van quadrar. Els hi va parlar. Seguit em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i al mateix [temps] saber el per què l’havien detingut amb tantes mal maneres. Ell me diu que allí no hi ha ningú ni sap qui és el meu marit. Jo torno a insistir dient que [a] la commandartura m’havien donat l’adreça i donar-me la seguretat que el meu marit estava a la Vil·la Carolina. [...] Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus,però ho vaig fer i dir per si l’oficial en qüestió ho prenia en sèrio. I aixís fou, car per fi va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “a Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”.També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.


No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”. Ja no el vaig veure més. Els dies que van seguir, 10 dies, venien soldats amb els dos homes en civil i [va] continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil”. En fi, quan feien els darrers 10 dies, vingué de nou a casa un alt oficial que havia arribat a París per emportar-se el meu marit. Ell va dir-me: “si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners, i de nous documents”. Els vaig jurar que no tenia res més. “Bé, doncs demà matí ens l’emportem”, [va contestar]. Ja no vaig tindre forces de reacció. Feia dos dies que estava [al] llit decaiguda. Al veure’m aixís al llit, me van dir que ells eren disciplinats i que feien aixís el seu deure. Vuit dies més tard, per mediació del nostre doctor de París, em diu que el meu marit estava a la presó de la Santé. El 21 de setembre vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.


El 16 d’octubre, allí a La Baule-les-Pins, on jo cada dia esperava noves, i aixís escoltava la ràdio. Aixís fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!


Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt, que ell me l’havia recomanat [encomanat], vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i aixís, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i pel damunt de tot mantenir la dignitat.


Això és tot lo que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos.


Les aportacions que rebia per any durant els temps de president foren de 120.000 pessetes, però no és lo mateix que ara; cal tenir-ho en compte. Repeteixo que ningú d’allí [a] Espanya ni tampoc de França van justificar-me la seva defunció, però sí que sé que ho van portar tots els diaris de França. I va ésser un xic fet exprés per mi, segons van dir-me més tard. Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.
Prego que m’excusin si troben dificultats en llegir-me, perquè se’m fa un xic difícil degut al meu estat de salut."

dimarts, d’octubre 05, 2010

Una ciutat que té dibuixos...

La setmana passada, l'Aya ( pels que siguin nous al blog, Aya és la meva dona ) estava remenant llibres a la biblioteca del nostre barri quan es va topar amb un llibre que li va semblar interessant.
"Enoarumachi, Baruserona" La ciutat de té dibuixos, Barcelona. Escrit per Yuji Morieda, il·lustrat per Chihiro Nakagawa, i publicat l'any 2004 per Fukuinkan Shoten Publishers, de Tòquio.

De fet, però, es tracta una visita a les obres d'art públic a Barcelona tot i que també ens parla de Figueres i Sitges, i especialment de Jujol.

...la fundació Tàpies, amb el núvol i cadira...

...el parc Güell, com no...

...el monument al president Francesc Macià, de Subirachs...brut que fa llàstima ( a l'ajuntament li hauria de fer vergonya que en un llibre japonès es mostri al món la deixadesa del monument )...

...fa esment als dracs i a Sant Jordi com a part important de la cultura catalana...

...i entre moltes altres coses també parla del Tió.

Em fa especialment gràcia la fotografia de l'hotel Majestic, voleu dir que l'autor sap alguna cosa sobre el que representa aquest hotel dins l'ideari polític català?

divendres, d’octubre 01, 2010

Sapporo i Sakamoto Ryoma

Sapporo, com altres marques de cervesa, aprofiten l'arribada de la tardor per treure nous productes de temporada, aquesta llauna m'ha fet especialment gràcia per la il·lustració de l'heroi nacional Sakamoto Ryoma, aquest personatge històric està rebent molta atenció com ja us vaig explicar abans, llàstima que a Catalunya no tinguem la mateixa confiança comercial amb el nostres herois nacionals.