dimarts, de març 30, 2010

Nou web!

Ja era hora que finalment tingués un web dedicat només a les il·lustracions que faig, encara és un versió beta creada amb Flash ( que no m'agrada massa, però que em permet crear els efectes que volia sense perdre'm amb codis incomprensibles ). De moment només és en anglès, perquè el meus clients són americans. De fet hi molt poc text perquè vull que les il·lustracions parlin per elles mateixes.

Primer explico que vol dir Tobuushi ( la vaca que vola ). I la meva visió sobre la meva feina, en aquest cas d'il·lustrador.

Tinc molts estils, per això els he separat en diferents categories: la Business Style, són il·lustracions que he creat per decorar estudis de negoci, màrqueting i casuística.

El Silkscreen Style, són il·lustracions que han estar creades per ser reproduïdes amb serigrafia.

Character Design són personatges que he anat creant, alguns per il·lustrar calendaris, altres com a mascotes o anuncis de premsa.

Fashion Style és la secció dedicada a les il·lustracions més enfocades a la moda i al "trend", on he intentat il·lustrar la meva visió del glamour que veig pels carrers de Tòquio.

Kawaii-Cute Style és la secció que més m'agrada on em trobo més còmode, una barreja de imputs visuals entre la cultura pop japonesa i el meu background cultural, l'altre dia em van dir que dibuixava "nendodroids", no ho sabia, "nendo" o "nendodorids" són personatges deformats de proporcions per que semblin les bufons ( Kawaii ).
Espero que us agradin les meves il·lustracions. Les podeu visitar al l'enllaç següent: tobuushi.com

dilluns, de març 29, 2010

Cireretes japoneses

Malgrat que fa un fred que pela! Els cirerers comencen a florir, aquesta és l'estació favorita dels japonesos. És el temps de fer festes sota els cirerers florits i cantar cançons com aquesta de la famosa cantant Ai Otsuka, Sakuranbo ( cirera ).

divendres, de març 26, 2010

Un mes!

Com passa el temps! Ja fa un mes que va arribar el petit Miró.

dijous, de març 18, 2010

Arriba la primavera

L'altre dia us parlava de la cervesa de xocolata per Sant Valentí.
Les empreses japoneses acostumen a crear productes de temporada, el mercat japonès es mou molt ràpid, la demanda canvia constantment. Per això surten productes nous cada dia, alguns només duren uns dies, com la cervesa de xocolata, alguns tota la temporada, com aquest cas. Una llauna de cervesa decorada amb les flors del cirerer i el mont Fuji, el paisatge perfecte de la primavera japonesa.

dimarts, de març 16, 2010

Mori Gal ( noies de bosc )

Fa poc he descobert una nova moda, es diu Mori Gal ( del japonès "mori", bosc i l'anglès "girl", noia ), noia de bosc o forestal.
Per a mi és una barreja de "la casa de la pradera", els "hippies", el camp anglès, i la Provença, tot amb el "Japan Twist", aquesta habilitat que tenen al Japó per afagar parts de coses que els agraden i donar-s'hi volta per adaptar-les al seu gust, o a la imatge que tenen d'una cosa.

La Mori Gal és una noia a qui li agraden les fibres naturals i colors orgànics, i el blanc, com els enagos de la iaia.

Com en moltes coses, la moda Mori Gal ho toca tot, des de la roba, als pentinats, a l'estil de vida, cafès especialitzats, on es pot gaudir de productes naturals i agricultura orgànica, botigues de ganxet i punt, de joguines reciclades, d'estris de fusta, etc...
Fins hi tot la seva revista i els seu grup de Mixi.

Molta pastisseria francesa, galetes de te, pots-pourri de flors, espelmes, i parets decorades d'heura.







Una de les icones més famoses d'aquest nou "trendy" es l'actriu Yu Aoi, és tan maca que te la menjaries amb algunes pastetes de te.

dilluns, de març 15, 2010

De merda fins al coll

L'altre dia vaig veure aquesta casa, em va cridar molt l'atenció, primer pensava que era un drapaire, però desprès vaig veure que era una casa particular d'algú molt incívic i brut. No sé com els veïns torelen això i si la normativa municipal permet accumular deixalles al carrer. 

Hi ha tanmateix una diferència entre els carrer japonesos i els nostres, al Japó, de vegades, els carrers no tenen vorera, i el terreny privat arriva fins la calçada. Sovint l'ajuntament compra una línia de terreny per crear una vorera practicable, aleshores venen un operaris que canvien les fites de lloc.

Aquestes coses em "descoloquen" molt d'aquest país.
Que hi hagi gent tant bruta, i que es permeti, si es que es permet o no si pot fer res.

divendres, de març 12, 2010

10 de Març de 1945

Això era un B-29, un bombarder americà emprat durant la Segona Guerra Mundial, el 10 de març de 1945, 334 aparells com aquest van deixar anar 1.700 tones de bombes incendiàries sobre Tòquio, destruint al voltant de 300.000 edificis ( el 25% de la ciutat ) i matant més de 100.000 persones.

Es parla molt de Hiroshima i Nagasaki, però s'oblida que abans, els americans havien fet proves de genocidi massiu sobre la població civil, Tòquio va patir de manera indescriptible els horrors de la mort que els colpejava des del cel.

Aquest dimecres va fet 65 anys de la "bombstorm" i alguns survervivents recordaven l'horror d'aquell dia encara amb llàgrimes als ulls.

Hi ha una peŀlícula, poc coneguda a Catalunya del director d'animació Hayao Miyazaki, el mateix que ha dirigit "El viatge de Chihiro" o "Ponyo". El títol del film és "Hotaru no Haka", "la tomba de les lluernes", en aquesta cinta es descriuen els horrors de la guerra i les conseqüències sobre una parella de joves orfes, un noi adolescent i la seva germaneta de tres/quatre anys.
En una escena es descriuen els efectes de les bombes incendiàries, i l'infern de flames. En aquella època les cases eren totes de fusta i es pot entendre les possibles restriccions d'aigua en temps de guerra. Carrers estrets en una ciutat encara caòtica i plena d'atzucacs, d'impossible accés per qualsevol servei d'extinció d'incendis, d'altra banda com comuns als anys 40.

Aquestes imatges de la inteŀligència americana es mostra la devastació soferta després dels raids aeris.
A nit vaig veure la peŀlícula "Hurt Locker" guanyadora dels Oscar, en ella es descriu la vida dels soldats americans a Iraq, passant molt per alt les penúries de la població civil, el paisatge és devastador, runa i deixalles per tot arreu, mort i destrucció. Sembla ser que en 65 anys encara no hem après res.

dijous, de març 11, 2010

Hi ha més farcit que pollastre...

Ahir vaig veure aquest cotxe aparcat en un petit garatge, em va fer gràcia veure-ho, no m'imagino com s'ho va per el propietari per encabir aquest vehicle en un lloc tan petit. El meu sogre té el mateix model de cotxe, un Toyota Estima i és enorme!

dimecres, de març 10, 2010

The Cove, la cala

Ara que el debat és obert a Catalunya sobre les curses de braus, de la necessitat de preservar una tradició, o d'aturar la crueltat amb els animals, a coincidit amb l'obtenció de l'Oscar al millor documental de la cinta "the Cove" protagonitzada per Ric O'Barry, l'entrenador de dofins de la famosa sèrie de televisió "Flipper" a la dècada dels 60' i dirigida per Louie Psihoyos. La pel·lícula documenta denuncia les matances de dofins al Japó i com Ric O'Barry s'enfronta a les autoritats locals d'un petit poble pesquer i al mateix govern japonès. O'Barry i un grups d'activistes, malgrat la pressió i les amenaces dels pescadors i del govern local aconsegueixen gravar la matança dels dofins en una cala apartada del poble, burlant totes les mesures de seguretat. Val a dir que les imatges són esfereïdores i glacen la sang. O'Barry compte amb l'ajuda d'amic molt influents i rics a Amèrica, com l'empresa "Industrial Light and Magic" de Hollywood, especialista en efectes especials, gràcies a la qual aconsegueix camuflar les càmeres que provaran la matança dels dofins.

El sr. Hisato Ryono és el batlle de Taiji, la petita ciutat de 3.500 habitants on es va produir el documental, Taiji, a la prefectura de Wakayama.
Taiji és, per dir-ho d'alguna manera, la capital del dofí al Japó, allí es cacen el dofins vius que aniran al aquaris del país o de molts altres del món. Tota la ciutat viu d'aquest negoci. Però segons denuncia els documental, també és on es sacrifiquen el dofins que han estat rebutjats pels entrenadors dels parcs aquàtic.
Segons el periòdic Mainichi, el govern japonès autoritza el sacrifici de 19.000 dofins anualment, dels quals 2.000 són escorxats a Taiji, a la manera tradicional, "oikomi", acorralant l'animal en una cala sense cabotatge i arponejat-los des de barques petites, aquest mètode és molt tradicional, segons els pescadors o fan des de fa 1.600 anys, però és molt dramàtic, ja que les aigües de la cala i la sorra de la platja queden totalment tenyides de sang. L'us del dofí, com a aliment, és també part de la cultura d'aquesta regió, tot i que a Tòquio no en sabem res d'això, la majoria de japonesos de les grans ciutat no saben ni que el dofí es mengi i de fet els horroritza la idea. El documental també explica que el dofí és perillós pel consum humà per la quantitat de mercuri que porta, degut a la contaminació dels oceans i al fet que és al cap d'amunt de la cadena alimentària.
Aleshores ens trobem amb un enfrontament entre una vila de pescadors que viuen del dofins, vius o morts, i un grup de rics ecologistes americans ( entre ells Hayden Panettiere, l'animadora de la sèrie Heroes ) que volen acabar amb el seu estil de vida, i la seva tradició cultural. Un batlle un pèl mafiós que utilitza la policia local per assetjar i amenaçar als activistes amb la finalitat de foragitar-los i preservar el secret de les matances violentes d'un animals molt estimats per la majoria de la població. Els arguments d'una banda i l'altra s'assemblen molt als exhibits en la qüestió antitaurina. La pel·lícula esta previst que s'estreni al Japó aquest estiu, a veure quines reaccions provocarà. Personalment m'afecta veure com s'escorxen els dofins però el mateix passa amb la pesca de la tonyina a la mediterrània quan els pescadors estiren la bèsties amb arpons per pujar-les als vaixells. Crec que hi ha una gran diferència entre matar dofins per menjar i torturar bous per plaer. Crec que hi molts esnobs americans avorrits perdent el temps amb salvar animals sense pensar en les persones, però també crec que si els que fan a Taiji fos tan normal no els importaria que la gent ho veies, en comptes d'intentar boicotejar la producció de documental.

dimarts, de març 09, 2010

Fent fora als brètols

Quan vivia a Catalunya les nits d'estiu eren un infern, no per la calor ni els mosquits, sinó per soroll de les colles de brètols que feien barrila a la plaça sota el meu balcó. Xerrant, rient i anant amunt i avall amb els seus "scoppys".
Al Japó ja fa temps que han trobat la soŀlució per foragitar els "yanki", la versió del "quillo-discotequero" japonès.
Es tracta d'un aparell que emet un so d'ultra freqüència que només por ser escoltat per adolescent o jovent al voltant dels vint anys. Aquest so és tant molest que es fa insoportable. L'aparell es diu Mosquito, i es com si se't fiqués un mosquit a l'orella. Sembla ser que alguns cossos de policia antiavalots també l'utilitzen.
No tinc ni idea quina es la política sobre el control de so al Japó, per sento molt sovint passar aprop de casa motocicletes d'alta cilindrada o cotxes "tunejats" amb tubs d'escapament tan sorollosos que no passarien la ITV.
Sembla ser que la mesura a funcionat i que els barris on s'ha coŀlocat l'aparell ja no rep "visites" de colles "yanki". Conec més d'una plaça catalana on anirien molt be.

dilluns, de març 08, 2010

Menjar d'hospital

Com ja sabeu, hem hagut de passar alguns dies a l'hospital, bé de fet una clínica de maternitat.
M'ha fet gràcia veure la diferència que hi ha entre el menjar que la clínica oferia a les mames i el que m'explica la meva família sobre el menjar dels hospitals catalans.
Suposo que hi ha una gran diferència entre una persona malalta una dona que ha acabat de tenir un nadó. A part de ser un fet bonic i que omple d'alegria a les famílies, les mares necessiten animar-se i recuperar forces, per això aquí les tracten com a reines.
Al Japó les mares s'estan a l'hospital més o menys una setmana després del part. Tot i que, com en el nostre cas, si mare i fill estan bé, poden tornar a casa abans. La veritat, no sé si l'Aya hi ha sortit guanyant...

El menú de la clínica era d'allò més variat, per exemple, "wa shoku" menjar japonès, a la fotografia anterior: gambes arrebossades, amb albergínia, i aonori ( algues ), tamagoyaki ( truita dolça ) i misoshiro ( sopa de miso ). I tot això abans del part.

Un bon dinar: Estofat blanc de Hokkaido, amb entrepans i verduretes.

Per berenar, tiramisú amb oloong-cha.

Un altre berenar abans del part, Castella ( un pa de pessic que van portar els portuguesos al S. XVI ).

Un esmorzar amb calories per recuperar força.

Mes wa shoku, bacallà amb shitake i tofu, misoshiro i bunyol amb salsa.

Un altre berenar, crêpe de crema i banana amb maduixes i gerds.

Un sopar japonès, a l'esquerra futomakis ( són els rotllets ) amb inari ( els farcellets ), sopa de miso amb nap i pastanaga, i a dalt porc a la planxa i verduretes abovades.

Xinès per dinar, vedella i fideus, amb farcellets de gamba, i gelatina de maduixes.

divendres, de març 05, 2010

Xile

L'any passat vaig dissenyar un lloc web pel govern Xilè, es tractava d'un blog de viatge que havia ser actualitzat pels viatgers i documentat amb fotografies preses amb un iPhone, que rebrien per part de Turismo de Chile, la finalitat era promocionar el turisme japonès al país. Després d'un concurs on els participants havien d'explicar perquè volien visitar el país, es van triar tres guanyadors dues noies i un noi. Les noies van fer una ruta més turística amb visites a les caves, a les vinyes i la capital, el noi més d'aventura, amb visites a les glaceres i les muntanyes. L'experiencia va ser molt interessant tot i que els iPhones no van tenir cobertura, i el viatge es va anar documentant gràcies a la bona fe dels participants que anaven actualitzant el blog als internet-cafè que anaven trobant.

Pel disseny del web vaig haver de demanar moltes imatges al govern xilè, per l'elaboració del mapa on es mostraria els progressos dels viatgers vaig suar molt, sobretot per un comflicte territorial entre Xile i l'Argentina, per unes muntanyes perdudes al sud del país. Així vaig anar aprenent noms com; Región del Libertador General Bernardo O'Higgins, Valparaiso, Rancaua, o la Región del Biobió i la seva capital, Concepción. Val a dir que la meva desconeixença sobre el país era absoluta, a part del nom de la capital, no en coneixia res més. Aquesta setmana però tots aquells noms han tornat, sobretot el de Concepción. I la regió que em feia gràcia el nom Biobió.

Aquesta és la imatge de la ciutat que em va proporcionar el govern, he sentit a dir que aquest edifici ha caigut. El web és off line suposo que perquè la promoció es va acabar fa temps, tot i que era molt iŀlustratiu potser no els va interessar mantenir-lo viu. Tinc la sentació que s'ha perdut un trocet més de història, no sé, em fa llàstima veure com el govern xilè es va esforçar en promocionar el seu país i després la natura els ho ensorra tot.

dijous, de març 04, 2010

Queixa contra el congelats la Sirena

Fa uns dies que escolto per RAC1 un anunci de la cadena la Sirena on una noia es pregunta per que cal anar a un "japo" si són massa cars quan a la Sirena si pot torbar el mateix més bé de preu. La noia pronuncia "japo" amb una "J" espanyola que fa posar les mans al cap. L'anunci em fa bullir la sang, primer per la "J" i després per la parauleta en qüestió. Que vol dir un "japo", un restaurant japonès? He sentit moltes vegades parlar dels meus conciutadans de "japos" ( pronunciat "hapos" ). I sempre amb menyspreu, com si els japonesos fossin frikis, animalons o inferiors. Inferiors a qui? A la pixa-pins de l'anunci?
Durant la segona guerra mundial els americans anomenaven als japonesos "japs" en un sentit despectiu, és clar estaven en guerra i eren l'enemic. A vegades he sentit otakus catalans, bojos per la cultura manga i el Japó referir-se als japonesos com a "japos". A la meva dona, això la ofèn molt. I a mi també, és com quan parles dels catalans amb menyspreu com a "polacos" o "catalanufos". Oi que no ens agrada? Ara imaginem-nos un anunci de radio per una empresa de congelats japonesa.
"Ei perquè no anem a un "polaco" a menjar pa amb tomàquet? No cal, amb Pal System ens porten el millor pa amb tomàquet "catalanufo" a més bon preu. "-

dimarts, de març 02, 2010

Fanta de llet

Aquest és el darrer sabor de la Fanta japonesa, on no n'hi ha de llimona però sí de raïm, de gelatina i ara de llet, és dolça com un caramel de llet però amb gas, massa gas.
A l'etiqueta i diu: Fanta moo-moo, que és com mugeixen les vaques japoneses. Per cert "baka" en japonès vol dir ximple.

dilluns, de març 01, 2010

Bones notícies!

Pels que tenen l'ull viu, aquest Cap d'Any van veure que la il·lustració de la nostra felicitació amagava un fet evident. No érem tres sinó quatre els dibuixats.
Aquest divendres Tobuushi ( la vaca que vola ), que treballa de cigonya, eventualment, va fer entrega d'un petit nadó de nom Miró.