dimecres, de febrer 25, 2009

La conservació del patrimoni al Japó.

El post sobre el patrimoni artístic de Badalona al blog de l'amic Carquinyol m'ha fet pensar amb la situació al Japó.
Fa un parell de setmanes vaig rebre l'agradable visita d'uns amics de Barcelona, un d'ells antic company de Belles Arts, començaven un viatge de vuit mesos per Àsia ( qui pogués...), el primer que els va cridar l'atenció va ser la manca d'edificis històrics a la ciutat de Tòquio, cosa que van atribuir als bombardejos de la Segona Guerra Mundial, però en allunyar-se de la gran metròpoli, no van notar cap diferència, a tots els pobles i ciutats que han visitat els manca el centre històric, o edificis tradicionals.
Les ciutats japoneses són com si l'alcalde Porcioles hagués destruït el centre de Barcelona, enderrocat la Catedral i el Palau de la Generalitat tot tingués el mateix aspecte que la Verneda, o l'Hospitalet.
Al Japó no hi ha gaires edificis més vells de 60 anys. Els centres de les viles són les estacions de tren de disseny dubtós, construïdes als 60 les més velles o als 90 les noves. Sense pràcticament reformes esperant caure de velles.

Al Japó quan un edifici és vell s'enderroca i es construeix un altre de nou. He vist enderrocar al meu poble construccions Art-Déco, de finestres de vidres plomats i cornises decorades amb boniques formes geomètriques, per construir-hi un edifici d'apartaments lleig com un pecat amb façanes recobertes de rajoles grises.

El sentit pràctic prevaleix sobre l'estetic, amb això, com a creatiu m'hi barallo cada dia.

Fa poc s'ha anunciat de s'enderrocarà el teatre de Kabuki, el Kabukiza, un dels edificis més fotografiats de Tòquio, un dels més antics, tot i ser una restauració de la post-guerra.
Situat al barri de Ginza, el Kabukiza és un exemple del que havia estat l'arquitectura al període Meiji, i ens il.lustrava com havia estat la ciutat imperial.
L'any vinent serà enderrocat per construir-hi un nou teatre i un gratacels per oficines annex. La reforma no serà com l'ampliació d'Oscar Tusquets al Palau de la Musica, respectuosa i completentaria. Serà com si enderroquessin el Palau i el Nuñez i Navarro el tornessin a construir aprofitant l'espai per posar-hi la torre Mapfre al damunt. Tot això tenint en compte que, malgrat tot, el Kabukiza no és el Palau ( tot i segons per aquí, potser és més bonic ).
A Venècia se'ls va cremar la Fenice, dues vegades, a nosaltres el Liceu, també dues vegades, i sempre hem mirat de restaurar-los tal com eren. El Kabukiza ha estat reformat quatre vegades des de la seva estrena l'any 1889 i sempre ha anart deixant una mica història pel camí.

Primer edifici de 1889.


Reforma de 1911 fins 1921.


Restauració del 1924 després del terratrèmol del 1921. Enderrocat l'any 1945.


Edifici actual del 1950.


Imatge del nou projecte amb gratacel al fons. Inauguració prevista per l'any 2013.

dimarts, de febrer 24, 2009

Abans i ara

Una imatge que mostra el Shikansen ( el TGV japonès ) de l'any 1964 el sèrie 0 ( zero ) i el nou model 500 presentat l'any passat. El vell zero va ser retirat tot just fa pocs mesos.

dilluns, de febrer 23, 2009

Vicky Cristina Barcelona i bon vent!


Aquest cap de setmana he pogut veure, per fi, la pel.lícula de Woody Allen "Vicky Cristina Barcelona". En tenia moltes ganes, m'agrada molt Allen, i feia temps que m'esperava una pel.lícula seva en una ciutat que se l'estima molt i que, segons ell, tenia entre les seves favorites.
Si no fos català i tingues el cap ple de "pardals de romanticisme independentista" hauria gaudit de la pel.lícula.
Però m'estimo el meu país i la meva identitat, i estimo Barcelona. I la pel.lícula d'Allen em va decebre molt.

Putes rabaleres, grafittis i brutícia, estrangers rics que viuen en bombolles culturals, don't mixed with the "local people", una xarnega histèrica i xavacana ( Maria Elena / Penélope Cruz ), una turista americana que vol fer una tesi sobre la identitat catalana i que per això aprèn "espanyol", guitarres flamenques, i viatges a Astúries, i a Sevilla.
No hi cap personatge català, el "pintor" ( Javier Barbem ) és asturià. No pot ser català, què no som prou cool o què? Al cap i a la fi les pintures emprades al film són obra d'un autor català. Ei! i un amic meu, pintor català, sobrevola Barcelona amb avió per inspirar-se per les seves obres, però suposo que tampoc és prou cool.
Suposo que un viatge a Oviedo és millor que una escapada a l'Estartit, o a Mont-Roig del Camp, o si vols agafar un avió, a Menorca.

Aquest film reafirma la idea de que Barcelona és Espanya, que la cultura català no existeix i que la identitat Català és un acudit.
En una escena Vicky ( Rebecca Hall ) comenta que vol basar la tesi en identitat catalana i el seu interlocutor li respon: "I que en faràs d'aixó." Fins que un altre personatge diu:" No n'ha de fer res, es casarà amb home ric i la deixara prenyada, i fora preocupacions. "
Es parla castellà a la pel.lícula, quan es barallen Maria Elena i el pintor, es parla castellà quan el pintor visita el seu pare, un poeta asturià que només parla espanyol "per no embrutar" la seva poesia.
I en el jardí asturià d'aquest pare poeta se sent, fluixet, de lluny una dolça tonada, l'única música catalana en tot el film, "El noi de la mare".
Tot això pagat amb diners públics d'un govern de "xupifly" que diria un altre amic pintor. Per promocionar Barcelona "made in Spain" suposo. Un altre oportunitat perduda de donar-nos a conèixer, que el món sàpiga que existim.
Perquè no aprenem dels Flamencs, que s'ha promocionat prou bé al film "in Bruges".
I després la Generalitat fa campanyes per parlar català als estrangers. No té sentit si són ells els primers a canviar de llengua, i de camisa, quan els convé.

Un Nobel japonès i el Jesusalem

El premi Nobel de literatura Haruki Murakami ha acceptat el premi literari més important d'Israel, el Jerusalem, a la Fira Internacional del Llibre.

La notícia no és que un escriptor rebi un premi, la notícia és que aquest escriptor, un Nobel, ha acceptat un premi ofert per un país en conflicte.
Malgrat els grups opositors, tan japonesos com internacionals que demanàven Murakami de refusar el guardó, aquest ha acceptat els honors que li oferien.
I perquè no ho hauria de fer? Tan Israel com els editors d'aquest país gaudeixen d'un gran prestigi internacional en el món literari.

En el discurs d'acceptació murakami ha dit: " He triat venir aquí, en comptes de no venir, he triat veure per mi mateix, en comptes de no veure, he triat parlar en comptes de no dir res."
Murakami ha comparat els les vides humanes als ous, fràgils, per evocar el valor de la vida i la seva fragilitat.
" Les bombes, els tancs, i els coets són com un mur alt. Els ous són els civils desarmats, esclafats contra el mur."
"Tots som humans, individus malgrat la nacionalitat, la raça o la religió, tots som ous, fràgils ous enfrontats a un mur solid, que anomenem "sistema". Preneu-vos un moment per pensar en això. Tothom posseïx una ànima viva, tangible. El sistema no. No hem de permetre que el sistema ens destrueixi. No hem de permetre que el sistema tingui un ens independent per ell mateix. El sistema no ens ha creat, nosaltres hem creat el sistema."

Aquest premi biennal establert l'any 1963 premia la llibertat de pensament en els autors. I ha premiat escriptors com el mexicà Octavio Paz o el filosof britàtic Bertrand Russell.

11 obres de Murakami han estat publicades i traduides a Israel, on gaudeix de gran popularitat.

Un altre cas d'aquesta entranya relació que hi ha entre Israel i Japó. I un altre exemple de l'altíssim nivell cultural d'aquest petit país tant criticat des de la seva fundació.

divendres, de febrer 20, 2009

Crisi...

L'altre dia vaig veure aquest cartell de Softbank, una de les tres grans empreses de telefonia del Japó. Malgrat la crisi, Softbank continua contractant gent. Dic malgrat la crisi perquè al Japó, encara que no ho sembli, ha estat un drama.
Les empreses japoneses solien contractar els seus nous empleats abans que aquests acabessin la universitat, així qualsevol estudiant més o menys bo tenia segur que en acabar els seus estudis començaria la seva primera feina, normalment poc remunerada, uns 160.000 iens al mes ( una 1.300 euros ). Malgrat tot la certesa d'una feina, que en l'època del desenvolupament del país podia ser l'empresa de tota la vida. Com el pare de l'Aya que només ha treballat per una empresa durant tota la seva carrera, pujant gradualment de càrrec fins arribar on és ara, per mèrits propis i per antiguitat a l'empresa.
Aquesta era la vida a la que estaven acostumats els japonesos fins el "pet" de la bombolla a mitjans dels anys 90.
Malgrat tot les empreses continuaven contractant estudiants abans d'acabar la carrera, les entrevistes es feien ara el mes de febrer, per incorporar-se a la nova feina a l'abril.
Aquest any, però, tot hi haver fet entrevistes, l'empresa del meu sogre no ha contractat cap nou estudiant. Si que ho ha fet l'empresa mare però pre jubilant empleats veterans.
I és que al Japó les empreses han de pagar un plus per l'edad, per exemple si tens 20 anys pots cobrar 200.000 iens, 30 300.000 iens, i així successivament.
A l'empresa del meu sogre hi ha empleats veterans que tenen l'única funció de fer fotocopies, i passar paperassa, aquests són càrrecs sense importància fàcilment reemplaçables per nois o noies joves que cobraran menys de la mitat del sou per fer la mateixa casca.
Així doncs ens troben amb una crisi de comença per baix i va fins dalt.
Les empreses grans com Sony, o Nissan deixen de contractar nous reclutes, i fan fora els vells empleats els quals no cobraran la pensió fins als 65 anys, això si la cobren ja que es va descobrir que el sistema de pensions nacional havia caigut degut a la mala gestió dels responsables del govern.
Ajustaments de personal que afectaran a tothom, i és que el primer del que te n'adones quan treballes en una empresa japonesa és que hi sobra gent.
L'altra dia, per exemple, vam anar a triar materials per l'interior d'una casa, i ens van atendre tres persones, l'interiorista, l'arquitecte interiorista, i l'agent comercial de la constructora, cada mitja hora entrava una noia amb una safata amb te, i una altre que recollia les tasses buides.
Les empreses estan retallant despeses en ma d'obra, però això pot trencar el fràgil equilibri del país.

De moment empreses del motor, com Toyota han acomiadat als empleats "prémer-botons", treballadors estrangers poc qualificats, que no parlen la llengua. Els han acomiadat, hi els han fet fora dels apartaments de l'empresa. Amb aquests la solució és fàcil, quan se'ls acabi el permís de residencia, puntada i porta cap al Perú, Brasil, o Uruguai, però que faran amb els japonesos? De moment els deixen viure als parcs públics amb una sopa al dia oferta per alguna ONG.

I n'hi ha que es pensen que al Japó lliguem els gossos amb llangonisses...

dijous, de febrer 19, 2009

Catalunya és Kawaii?

Després de la "pallissa" sobre Kawaii, ens podríem preguntar si Catalunya és Kawaii, bé, crec que tenim productes kawaii, creats per ser kawaii, tenim productes que són kawaii sense tenir aquesta finalitat, i tenim tradicions que fan que els japonesos quan les veuen exclamin: "kawaii!"
En aquest apartat tenim l'enxaneta, el més petit de la colla que s'enfila castell amunt, sense por, és petit però valent, i el seu vestit és bufó, per això és clar que és molt kawaii.

Sempre que he anat amb japonesos a Montserrat, he sentit el mateix en veure sortir l'Escolania, "kawaii!", i és que els escolanets van molt bufons, i les seves veus angelicals els fan "kawaii total".

Al contrari que els exemples anteriors, l'osset de Tous, si que ha estat concebut com un producte, "kawaii", i l'és amb tota regla, un objecte kitsch, però bonic, petitó, i senzill, té aplicacions en infinitat de productes, joies, bosses, samarretes, etc...

Molts han dit que és un dels primers "toys", una mascota de disseny, de fet hi ha un abans i un després del Cobi, fins hi tot en el món "kawaii" el disseny de qualitat s'hi ha anat fent un espai. 

Les il.lustracions de Lola Anglada, malgrat ser anterior al fenòmen kawaii, al Japó serien considerades kawaii i gaudirien de gran acceptació si fossin conegudes ( com les de la britànica Cicely Mary Baker ), ai las però, mai no s'ha fet l'esforç de vendre la nostra cultura a l'exterior. Si no és per empreses privades.

En patufet és definivament kawaii, malgrat el final escatològic, que també agrada al Japó.

Les tres bessones són kawaii, i fins hi tot la Bruixa avorrida és kawaii, ens han dir que és el nostre producte més internacional, bé, al Japó no són gaire conegudes tot que he trobat edicions dels seus llibres en castellà a la biblioteca pública.

Qualsevol il.lustració de la Piralín Bayès és kawaii, les carones rialleres i les galtones vermelles són icones kawaii. I és clar la història del Zoo d'en Pitus, conte els elements típics d'una història japonesa de superació i "ganbaring" ( com diu el Gran Barrufet ).

Però potser el producte català més "kawaii" en el sentit comercial i japonès del terme deu ser Charuca, aquesta iŀlustradora ha assolit imitar l'estil japonès de "kawaii" tot i que es pot veure que no és japonesa, té un aire "retro" que el fa diferent del japonès.

dimarts, de febrer 17, 2009

Què és Kawaii?_3

Fins ara us he parlat del qué és Kawaii, ara us presento alguns exemples de Kawaii en diferents facetes.

Kawaii en museus com el Moma de Nova York, gràcies a Takashi Murakami.


Menys intel.lectual però no tant diferent, Cinnamonroll de Sanrio. Aquest personatge un "gosset"? Ens el trobem en tot tipus de béns de consum, programes de televisió, roba, llibres, un personatge creat per vendre.


Kawaii a la música amb noietes triades d'entre 12 a 16 anys, les New Morning Musume ( les Morning Musume d'abans ja s'han fet massa grans, 18 anys que velles!!).



Kohau Kuzumi, vestida de Sanrio, és com un personatge d'Anime, un producte Kawaii de carn i ossos.

Arranjaments Kawaii en mòbils, és molt freqüent veure noies que es decoren els telèfons amb pedretes i lluentons, alguns de Swarovsky poden ser més cars que l'aparell.


Pikokun, la marcota de la policia. Fa poc la vaig veure a Kidrobot, una botiga de "Designer Toys" a Nova York.


Una Koban ( oficina de la policia ), amb forma de mussol...


Per últim l'estrella Kawaii, Hello Kitty i el seu antecedent Miffy.



dijous, de febrer 12, 2009

Què és Kawaii?_2

Kawaii en els béns de consum.

El 1971 Sanrio va començar a experimentar publicant dissenys kawaii damunt paper d'escriure i a produir diaris decorats per als estudiants somniadors enganxats a la moda de lletra bufona. L'èxit d'aquests primers prototips de "fanshi guzzu" (béns elegants) inspirats per l'estil kawaii i l'animació de manga va animar Sanrio a expandir la producció i la seva gamma de productes. Sanrio va establir un monopoli ferm en el mercat de béns kawaii durant els 90 i venia per valor de 200.000 milions de iens, mentre el negoci de béns kawaii arribava a una facturació aproximada de 10 bilions de iens el 1990. Els productes kawaii típics venuts a les botigues eren joguines, papereria, articles de tocador, carmanyoles, jocs de coberts, bosses, tovalloles, etc.

Els ingredients crucials d'un disseny kawaii bo són; que és petit, estimable, no tradicional, suau, tou, de colors pastel i vaporós. La majoria dels béns kawaii també es decoren amb caràcters de còmics o dibuixos animats.
L'anatomia essencial d'un personatge kawaii és; petit, suau, tou, infantil, normalment mamífer, rodanxó, amb el cap gran, sense apèndixs corporals del cos cames braços (o molt curts), sense orificis corporals; boques o nas, no sexual, mut, insegura, indefens, etc.

Sanrio va crear un reguitzell de personatges kawaii per aplicar a tota mena d'objectes.
Button Nose, Tiny Poem, Duckydoo, Little Twin Stars, Cheery Chums, Vanilla Bean, Tuxedo Sam i, el més famós de tots, Hello Kitty.

Hello Kitty, la princesa dels personatges kawaii.

Hello Kitty creada l'any 1974 pel dissenyador Ikuo Shimizu és, per d'amunt de tots els personatges kawaii, té fins hi tot un parc d'atraccions propi animenat PureLand ( Terra de la Puresa ).
Malgrat el seu èxit Hello Kitty té molts detractors com ara el creador del famós personatge Miffy, Dick Bruna, el conillet Miffy va néixer l'any 1955 i els seus llibres gaudien de molta acceptació al Japó als anys 70, en una entrevista a Bruna aquest va declarar que estava segur que Kitty era una copia del seu personatge, jo personalment crec que Bruna té raó, si més no les semblances són molt sospitoses.

El món Kawaii i els seus personatges.

El fenòmen Kawaii s'ha estès a totes les branques de la cultura japonesa, la música, el cinema, la moda, la literatura, l'art. S'ha tornat una eina de comunicació imprescindible entre la societat.
Per explicar-ho d'alguna manera, vindria a ser com la mascota dels Jocs Olímpics. No hi ha empresa, ajuntament, club esportiu, o entitat social que no disposi d'una mascota, o elements Kawaii que ajudin a humanitzar aquesta entitat.
Així doncs és possible trobar anuncis oficials als taulells dels ajuntaments decorats amb dibuixets, cors o floretes.

L'estil Kawaii ha ajudat també a netejar la imatge d'algunes institucions japoneses, com ara la policia. A l'Estat Espanyol, la policia era concebuda com un element repressor de la dictadura, per això una de les primeres coses que es va fer en democràcia va ser canviar el color dels uniformes dels agents.
Al Japó la policia va ser també una eina repressora durant els anys 30 i la dictadura militar de va acabar per empènyer el país a la guerra, així doncs, després de les revoltes d'estudiats dels anys 80, on encara mantenia una imatge repressora, es va optar per intentar aproximar aquesta institució a la societat. Es van construir Koban ( posts de policia ) com si fossin casetes de nines, i es va crear una mascota riallera que es pot trobar encara a la majoria de comissaries.

Així doncs, les mascotes kawaii serveixen a les empreses a comunicar-se amb els seus clients o usuaris.

Però no tots els personatges kawaii són de còmic, també n'hi ha de reals, per exemple nens o noietes, models i actrius que fan el paper de mascota d'una empresa, ciutat, o entitat.
El cas més proper és el del diari esportiu Sponichi, durant l'any del seu 60è aniversari l'actiu Higa Manami ha estat la imatge kawaii de l'empresa.

La importància de trobar el que és kawaii per poder crear un producte d'èxit al Japó és cabdal, per això empreses com Lesportsac esmenen estudis per esbrinar quines són les darreres tendències "kawaii" al país.

Jo fa temps, com a dissenyador que intento esbrinar el secret de Kawaii, quan el sàpiga hauré descobert la pedra filosofal.

dimecres, de febrer 11, 2009

Tomei no és autopista

No sé si us passa que de vegades associeu un nom a un subjecte, i al cap d'un temps us adoneu que esteu emprant un nom equivocat.
Quan era petit usava "muntifins", "xiruques", "bambes" bevia "cacaolat" i menjava "nocilla", i després vaig descobrir que eren noms de marques i no els noms dels objectes en qüestió.
L'altre dia em va passar una cosa que va fer que l'Aya encara rigui.

Anàvem per l'autopista i que va de Yokohama a Odawara i li vaig dir a l'Aya:
- Aquesta no és la "tomei" que hem d'agafar, ens hem equivocat, cal que agafem la "tomei" de Tòquio a Nagoya.
- Què vols dir?- em va respondre.
- La "tomei" d'Odawara no és la bona, perquè va per la costa, i nosaltres anem cap a l'interior.
I vam fer mitja volta. Un com a l'autopista de Nagoya, li vaig dir:
- Veus? Tomei cap a Nagoya, aquesta és la bona.
- És clar la "Tomei" va a Nagoya, tonto - Em va dir.
- Tomei és un acrònim, vol dir To ( Tòquio ) Mei ( Nagoya ) - Em va explicar pixant-se de riure.
Després de quatre anys al Japó no me n'havia adonat que "tomei" no era autopista en japonès, sinó el nom de l'autopista, en japonès autopista es diu "kousoku douro".
Va ser com sortir de la caverna de Plató, i és que l'única autopista que havia vist o sentit a parlar fins aleshores era la Tomei, i havia associat aquest nom al subjecte.
La Tomei pertany a la companya NEXCO, ( una mena d'Acesa japonesa ) i té una longitud de 346.8 km. 

La Tomei quan passa aprop de casa.

Per justificar la meva beneiteria us explicaré que als japonesos els passa una cosa semblant amb Castella, es pensen que Castella vol dir pa de pessic. Al segle XVI quan els primers jesuites portuguesos van arribar al Japó duien "pan de castela" ( pa de pessic ), i els japonesos es van quedar només amb "castela".

dimarts, de febrer 10, 2009

Entre mar i muntanya

L'altre dia vaig pujar amb la meva família a un turó que hi al meu poble, Hadano, feia un dia molt clar i es podia veure molt bé el Mont Fuji
Si hagués de comparar el meu poble amb algun referent català, diria que és com Granollers, prop de Barcelona i prop del mar, a la falda del Montseny.
Hadanao és un poble de muntanya, a la falda del Mont Oyama, un bon lloc per començar excursions a peu. Un pèl allunyat de Tòquio però no prou com perquè no pogui servir de residència pels qui hi treballen.
 
Aquesta és la vista d'una part de Hadano, els edificis més alts són d'apartaments construïts aquests darrers anys, darrerament hi ha tendència de comprar pisos i no cases, els pisos poden estar més aprop de l'estació de tren ( el centre neuràlgic d'aquestes viles ), i són més barats que les cases, ja que no cal adquirir el terreny.

Aquest any anirem a viure a Hiratsuka ( si Déu vol ), aquesta és la vista des de l'altre banda de la muntanya, on es veu la ciutat a la vora del mar. Seguint amb les comparacions, si Hadano és Granollers, Hiratsuka seria Mataró, no cal dir que per un badaloní, el canvi serà plaent, friso per poder sentir l'aroma del mar i poder passejar per la platja.

dilluns, de febrer 09, 2009

Txu! txuuuu!

Hom pensa que Japó és un país de trens galàctics que viatgen a 500km/h, amb pantalles de televisió dins els vagons per fer els trajectes més agradables als usuaris.
Però Japó, en aquest cas també, és un país de contrastos, així com fa poc es presentava la nova versió del Shincansen E5 que podrà anar a uns 320 km/h, també es publicava un informe de la companyia JR ( Japan Railways ) en que s'assegurava la continuació del servei de trens de vapor a partir de l'any vinent. De fet no s'han deixat d'usar mai, però ara, restaurades faran més goig i seran més segures.
Així que si viatgeu cap a Hokkaido, Kyushu, Mooka, Chichibu, o Oigawa, podreu saber com es anar tirat per una locomotora. Al pas que va la Renfe a Catalunya no m'estranyaria que també s'ho estiguessin pensant...

La D51-489
i la C57-180 en servei des de 1999 de Niigata a Fukushima, va transportar uns 52.000 passatgers l'any tot i només treballa caps de setmana i festius, d'abril a novembre.

divendres, de febrer 06, 2009

Tokimekinomo

La ciutat de Tokamachi  al Prefectura de Nigaka ha presentat un nou Kimono amb la mascota de la ciutat, una grulla japonesa, Toki. Calia?
No ho crec, però forma part de l'especial gust d'aquest país, de Kawai!

Una llàstima, una roba de seda i tantes hores d'artesans emprades per això.

Si més no ha sortit al telenotícies de la NHK.

dimarts, de febrer 03, 2009

Festa del 60è aniversary de Sports Nippon

El divendres passat vaig estar convidat a la festa oficial de celebració del 60è aniversari del diari esportiu Sports Nippon, conegut popularment com Sponichi. El motiu de la meva assistència, com alguns ja sabreu, és que els vaig dissenyar el logo de l'aniversari.

La festa a la que van acudir 1.000 convidats, segons l'organització, 200 segons la Guàrdia Urbana, i 800 segons Contrastant, va tenir lloc a l'Hotel Prince d'Akasaka. Un hotel enorme, amb un saló d'actes enorme. En la gran pantalla el president de Sponichi fent un discurs valorant els 60 anys de la publicació, i els reptes de cara el futur, com Internet, és clar.

Entre els convidats, cal destacar l'actriu Manami Higa la imatge de l'aniversari, i el Yokozuna Hakuho, un mongol de 192cm, i 154 kg. 
 
És típic encetar una bota de sake per brindar per la salut de l'empresa. "Kanpai!"

El president de Sponichi rebent convidats, les dies noies del darrera l'acompanyaven sempre, una duia una safata amb dels targetes de visita, que el president repartia o rebia, i l'atre amb un senyera de flors per indicar als convidats l'ubicació del president.

Vaig tenir el plaer de conèixer el president del diari Mainichi, la persona de més alt càrrec de la festa, com la flor de la solapa indicava. 
Com acostuma passar quan més important és una persona més simpàtica és, em va explicar que havia estat tres setmanes a Barcelona, durant els Jocs Olímpics, que la ciutat li agraba molt, i també Catalunya. També sabia dir: una cervesa per favor. I és clar, és amb el que vam brindar. Vaig tenir el privilegi de poder parlar amb ell més del que és costum, potser perquè desconec el protocol, o potser perquè parlar de "teca i mam" i d'una ciutat mediterrània deu ser més divertit que aguantar els típics businessmen aduladors.

Un tos de paio aquest Hakuho, es va estar així sense moure's semblava de pedra! No m'estranya de sigui campió de sumo.

dilluns, de febrer 02, 2009

Pompeia ben aprop

Asamayama, és el nom del volcà que ha entrat en erupció aquest cap de setmana, situat prop de la ciutat de Nagano, les seves cendres han arribat fins la ciutat de Yokohama, a 140km de distància.
A diferència de les autoritats catalanes, que no saben d'on bufa el vent, les autoritats locals han obligat a tots els residents, sobretot la canalla a fer ús dels casc d'emergència, i és que aquesta muntanya ha donat més d'un ensurt a les poblacions veïnes com mostra la il.lustració següent.


Per acabar un ukiyo-e del periòde Edo que il.lustra la muntanya.