dilluns, de juny 30, 2008

Guanya "la Roja" i cauen les màscares

Vull denunciar l'agressió de que van ser víctimes els meus pares el passat diumenge 29 de juny.

Després de sopar al iot d'uns amics, els peus pares tornaven a casa en cotxe als vols de mitja nit, en passar pel carrer Francesc Layret de Badalona ( la carretera NII ) els van aturar una gernació de "hooligans" de la selecció espanyola que bloquejaven la carretera a tot el trànsit.
Onejant banderes espanyoles pre-constitucionals obligaven als ocupants dels vehicles a fer sonar els clàxons sota amenaces de vidres trencats, amb bats de beisbol i pals de banderes. Proferint crits, insults i promeses de violència física si algú si negava. Després obligaven els cotxes a passar sota un passadís de banderes feixistes ( les de l'àguila ). Tot això a pocs metres de l'ajuntament de Badalona.
Es dona la circumstància que el meu pare va sortir el dissabte passat de l'hospital on va estar ingressat una setmana. No cal que us digui la por que van passar. I com això pot afectar la salut d'un convalescent.
Imagineu la humiliació d'uns ciutadans en veure's obligats, al seu país, a patir aquest tipus d'agressions, i haver d'acotar el cap sota banderes que creien oblidades.

"[...]Van incendiar les cases,

van disparar als pares,

van violar les mares

segrestant-nos les cares.

Van confiscar les pedres,

van forjar les cadenes,

van desplegar banderes

ferint-nos amb fronteres.

Però mai van poder conquerir la llibertat

amagada sota els estels.

Però mai van poder conquerir la dignitat

la dignitat de ser rebels.

El foc i la paraula: armes de llibertat

amagades sota els estels.

Mai conqueriran la nostra dignitat,

la dignitat de ser rebels.[...]"


Obrint Pas, El foc i la paraula


Estic OTL

Estic OTL, aquest és un emoticon molt utilitzat pels okaku japonesos, vol dir que estic deprimit, cansat, abatut. Prostrat de quadre potes al terra de genolls.
Quan anava a escriure aquest post he trobat aquesta perla de Saül Gordillo que expressa perfectament els meus sentiments d'avui.


"El catalanista deprimit

Cap de setmana dramàtic per al sobiranista vençut pel desànim. Un cop esfumada la figura fantasmagòrica del català emprenyat, una invenció molt ben trobada a cop de ploma per Enric Juliana —però inexistent a les urnes—, aquests dies d'estiu es podria caricaturitzar un altre tipus de català, el catalanista deprimit. Es tracta d'un retrat robot de català que cada cop que sent clàxons, petards i coets d'eufòria per la Roja es posa dels nervis. No és cap patologia, sinó simplement que no sent els colors de la selección com a propis, i li provoca un cert repel·lús l'excés d'eufòria espanyolista en l'àmbit politicomediàtic [La fúria espanyola multiplicada per Cuatro]. Aquest català en qüestió —que existeix, i que els del CEO l'estan buscant a cop demoscòpic— s'indigesta quan esmorza al matí tot llegint un article a La Vanguardia en què el president de la Generalitat, José Montilla, sosté: Por qué quiero que gane España. O després si navega pel bloc de Miquel Iceta, que també vol que guanyi la Roja.

Tot això el mateix cap de setmana que la xarxa bull amb el relleu d'Antoni Bassas com a director i presentador d'El Matí de Catalunya Ràdio [Suport al Facebook a Antoni Bassas]. Però les reaccions dels blocaires són desiguals. Des dels pocs que se n'alegren —el professor universitari Josep Sort, que escriu Fote't Bassas, fote't— fins als més que ho lamenten —com el també professor universitari Enric I. Canela, que es consola amb un Sempre ens quedarà RAC1. Una purga, segons Felip Puig. Un pas més per arrencar la crosta nacionalista, segons Artur Mas. El tema es polititza, perquè l'oposició demana explicacions. Un relleu després de 14 anys. N'estava cansat, en Bassas? És prudent tocar el programa radiofònic líder dels matins? O el lideratge no ha de ser fre per a renovar? Qui el rellevarà?

El catalanista deprimit malpensa i desconfia. Amb l'autoestima baixa i des de la desconfiança, poca cosa pot fer aquest catalanista deprimit més que deixar-se endur i deixar-se influir a cop de titular i comentari de carrer. Per acabar-ho d'arrodonir, diuen que hi ha crisi. O no." 
Saül Gordillo

dimarts, de juny 24, 2008

La nit més màgica


L'aufàbrega

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaira, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que és van alçant.

Entremig dels nuvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre l baf esbojarrant,
una flaira és va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufabregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabelleu les aufabregues
perquè facin més olor.

L'aufabrega escabellada
és un encenser violent
que al llençar la flaira enlaire
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja sen van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!

I en el matí d'aures blanes
l'aufabrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.

Maragall, Joan

dilluns, de juny 23, 2008

Pepsi blava

Avui volia dedicar aquest post a la Squadra Azzurra per l'alegria que ens havia de donar. Però no ha estat així...
Els que teniu la meva edat, una que ja no comença a fer gràcia dir, recordareu el "polo" "Friguron", un gelat de gel, amb la forma d'un tauró de color blau, amb gust de pinya. A mi m'agradava molt, tot hi que em deixava la boca blava i segur que duia més conservants que la cara de Silvio Berlusconi.
Aquest estiu Pepsi a tret un nou sabor, el "Blue Hawaii ", i té el mateix gust i color que el meu estimat "Friguron". Ja em direu que té a veure la pinya amb el blau. Potser ha estat algun creatiu català de la Pepsi qui ha tingut aquesta pensada. Chi lo sa...
Mentestant, Salute!


divendres, de juny 20, 2008

un, dos, tres, butifarra de pagès...

El llenguatge de signes és molt complex, sovint hi pot haver malentesos, els creatius d'aquest anunci deurien voler representar un atleta fent estiraments, però per a mi i per al meu company americà, això és una butifarra com Déu mana!

dijous, de juny 19, 2008

Faldilletes i autobusos de dos pisos

He llegit que al País Valencià 10 escoles públiques han recomanat l'ús de l'uniforme, potser en poc temps València semblarà Tòquio.


Al Japó els problemes d'encalç sexual, "panchira", bulling, etc. Estan fent plantejar als educadors un canvi de l'uniforme de les noies. L'ús de pantalons! Vull ser sincer, que Japó suprimeixi la faldilla de l'uniforme escolar és com si a Londres decidissin treure el autobusos de dos pisos.
Aleshores només ens quedarà AKB48 (Akiba48) als vells Follets Tortuga...

dimecres, de juny 18, 2008

Un candidat de collò de mico!

Yes we change, és l'eslògan de Emobile un telèfon mòbil d'última generació.
Fins aquí tot normal, si no és perquè els anuncis de televisió són una clara referència a la campanya del presidenciable demòcrata americà Barack Obama. "Change We Can Believe In", "Yes we can".
No sé fins a quin punt aquest anunci està fet amb bona o mala fe. Jo, de totes maneres, trobo que és de mal gust. Us deixo amb alguns "screenshots" de l'anunci, si el voleu veure sencer cal que visiteu l'enllaç anterior.




Tanmateix no trobeu que s'assembla més al "Still President" Bush?

dimarts, de juny 17, 2008

Melons quadrats i cireres de luxe

Els japonesos, quan arriben aquestes dates, s'envien regals, regals d'estiu, són regals de compromís normalment adreçats a superiors d'empresa, clients, propietaris del pis on vius, etc.
El supermercat del costat de l'estudi està situat al bell mig de Tokyo MidTown, el "Precce", és un supermercat molt "pijo" amb moltes parades de "delicatessen". Entre elles la de les fruites i verdures. Allí hi vaig trobar aquestes perles.

Cireres de Satounisiki, molt famoses i que mai no menjaré...


Sort que no m'agraden mi els melons ni les síndries, a 10.000 un meló, la síndria cúbica no duu ni el preu.

Val a dir que hi ha molts japonesos rics però la majoria de gent és normal tirant a "mileurista" perque ens entenguem, o sigui que no us penseu que aquest productes són normals. Vull dir que també hi ha cireres a 3oo iens i melons barats. La diferència és que no crec que a Catalunya hi hagi melons de 60 euros la peça, ni síndries cúbiques, oi?

diumenge, de juny 15, 2008

L'anglès és easy!

Ja us n'he parlat abans dels que el japonesos fan amb les altres llengües, això m'empipa sobretot quan ells se'n riuen dels forasters que no parlen japonès.

Aquest cartell vol dir "tansfer" i no "transfar", els meus companys anglòfons diuen que potser és un "tansfer" que està lluny. "Far" vol dir lluny en anglès.

El cap de setmana vaig veure aquest men que duia aquesta samarreta, el que hi diu no és gaire apropiat per un nen, ni per un adult amb bon gust. "Inspector de Cossos Femenins", pel que m'han dit la samarreta en qüestió apareixia en un episodi de "Friends".

Per veure més exemples divertits podeu visitar www.engrish.com

divendres, de juny 13, 2008

Japan "Tech"

Aquesta foto va dedicada a que es pensi que Japó és un país avançat tecnològicament. Aquest "sistema d'aire condicionat" és el que hi ha als trens de Chiyoda Line, al metro de Tòquio.
Val a dir que la darrera vegada que en vaig veure de tan "sofisticats" va ser a Tailàndia. 
A favor haig de dir que són molt nets i puntuals.

dimecres, de juny 11, 2008

Jero, el rossinyol negre

Black Power! Ara que Barack Obama ja és candidat a president els negres americans comencen a estar reconeguts al lloc que els correspon dins del que hauria de ser la normalitat democràtica.
Al Japó, d'uns anys ençà personatges de rassa negre s'han fet camí. Aquest és potser el cas de Jero, Jerome Charles White, Jr. Va néixer a Pittsburgh, als EUA i des de fa molt poc és la nova estrella de la cançó japonesa coneguda com Enka, Enka és una mica una barreja de Fado portuguès i country americà, per a mi molt semblant a les cançons de la Pantoja, de fet és la música favorita dels avis japonesos. Va ser molt popular durant els anys 50 i 60. Els programes d'Enka, normalment retrasmesos per la NHK ( la televisió pública japonesa ) tenen aquell regust ranci dels programes de la Raphaella Carrà o Moreno, per això és molt exepcional que aquest noi, vestit de Rapper hagi aconseguit fer-s'hi un nom.
Jero és net de japonesos, a la seva àvia li agradava molt l'Enka i li va ensenyar a parlar japonès a través de les cançons.
Jero va tenir la seva opurtunitat en participar en el programa NHK Nodo Jiman, un programa on els participants han de cantar en directe davant un públic que fa sonar una campana si no els agrada l'actuació, Jero va guanyar el concurs.
Ara és la imatge de la marca Kirin per promociomar el seu cafè baix en calories, "Fire Zero", en japonès Jero i Zero es pronuncien practicament igual. No és la primera vegada que una estrella aconsegueix un contracte d'aquest tipus gràcies a les semblances de nom, com la model Ebi-chan, que es pronuncia igual que "ebi", gamba, i promocioma els entrepans de gamba de McDonals. Tant és aixi que crec que si tinc un altre fill l'anomenaré, Sony, Toyota, Sharp o iphone. Qui sap, potser encara ens farà rics...

dimarts, de juny 10, 2008

Mòbils japonesos

Us presento alguns models de mòbil que es veuran aquest estiu al Japó.











dilluns, de juny 09, 2008

Un dimoni al paradís

Un cel gris cendra planeja sobre la ciutat, l'angoixa ens corprèn, la meva ciutat està de dol. Quan el Mal colpeja no avisa i és traïdor.
Ahir mentre la ciutat celebrava amb festes i concerts el dia de l'ecologisme, un malparit assassinava 7 persones i en feria 10 més al barri d'Akihabara.
L'agresor, segons la policia, ha comentat que: "estava cansat de la vida, que volia matar persones i que el millor lloc era Akihabara, no li importava qui, qualsevol ja li anava bé".
No vull dir el seu nom, ja se li ha fet massa publicitat, és el que volia. Si estava cansat de la vida perquè no es penjava d'un arbre o es tallava les venes a la banyera de casa. Tranquil·lament, sense ressò, gris com la seva miserable vida.
No, el fill de puta buscava ressò, aparèixer als mitjans i explicar la seva avorrida història. Que la gent li pregunti el perquè.

Hi hem caigut, ahir les televisions explicaven els fets, qui era, on vivia i el perquè del crim.
A mi m'interessa saber a qui ha assassinat, com un avi de 74 anys que anava a comprar un ordinador, u noiet de 19 o una noia bonica que treballava en una botiga de telefonia.
Feia feredat veure com els números ballaven la dansa de la mort, primer 2 morts i 15 ferits, desprès 5 morts i 12 ferits, 6 morts i 11 ferits, i finalment 7 morts i 10 ferits, la balança del terror anava essent més pesada a cada minut. I ja tens tot un país enganxat al televisor volent saber més, com? Perquè? Qui?

Va agafar un camió mitjà, llogat, i va conduir des de Shizuoka, una prefectura que es troba més a l'oest que la meva respecte a la ciutat de Tòquio, un camí de més d'una hora d'autopista. Es va dirigir, amb premeditació al barri d'Akihabara, un barri molt divertit on hi ha botigues d'electrònica, cafès amb cambreres disfressades de personatges de manga i "otakus" de que fan la delícia del visitant amb les seves extravagàncies.
L'avinguda que creua el barri es tanca al trànsit rodat, els carrers s'omplen de badocs, promotores que reparteixen globus amb anuncis de telefonia mòbil, músics de carrer, models vestides de dibuixos animats, "idols" ( actrius sexis ) que cerquen promoció, guiris i personatges de tota mena.

Segons testimonis presencials, l'assassi va creuar el carrer amb el vehicle a molta velocitat envaint la zona de vianants i atropellant 3 persones, 30 metres més endavant va collisionar contra un taxi aturat en un semàfor. Va baixar i va començar a apunyalar a la gent que havia anar a assistir als ferits de l'atropellament, per l'esquena amb un ganivet de "Rambo" de 13 cm, seguidament va ferir indiscriminadament vianants fins arribar a un carreró on la policia en va acorralar i on va ser reduït desprès de ferir a un agent.

Policies i paramèdics prenent fotografies i recullint informació, al centre sang d'una de les víctimes.

L'impacte contra el vidre en colpejar una de les víctimes.

Voluntaris i paramèdics assistint a un ferit.

Quirofan improvisat al mig del carrer.

La policia científica inspecciona el vehicle utilitzat per l'agresor.

Molts japonesos han estat entrenats en primers auxilis, part de la formació escolar si vius en un país de terratrèmols, mai saps quan et sera útil. Qui sap si sense aquesta formació el nombre de morts no hagués estat més alt.

Un "guiri" i una noia prestant assistència a un home uniformat, possiblement un guàrdia jurat d'alguna botiga.

Qui no vull dir el seu nom, malgrat ser massa tard, hores d'ara tothom el coneix, es mereix anonimat, la mediocritat, es mereix viure tancat tota la vida entre quatre parets grises com ell, als seus 25 anys i cansat de la vida, mereix que la seva vida es consumeixi lentament i que el pes del dolor que ha causat el mortifiqui la resta de la seva miserable existència.

divendres, de juny 06, 2008

Una família atípica

Fa mesos que la companyia de telefonia SoftBank va engegar una companya publicitaria per promocionar un pla familiar. El "White Plan", amb descomptes i tarifes especials pels membres de la família o amics.
La imatge de la campanya es la famíllia White. Una família un pèl atípica.
El pare és un gos que treballa de professor en un institut d'ensenyament secundari. La mare és la directora d'aquest institut. El fill gran és negre i treballa per alguna empresa extrangera com executiu, malgrat tot viu amb els pares, cosa molt típica al Japó, fins que es casi. La filla és la famosa Aya Ueto, i treballa en una botiga de SoftBank. Els anuncis de TV són molt divertits i plens de situacions surrealistes. La campanya ha estat un èxit i a fet que SoftBank hagi estat número 1 en vendes des de que es va encetar.

SoftBank és la tercera empresa a nivell d'usuaris del país, amb 18 milions d'abonats. Malgrat això serà l'empresa que comercialitzarà el famós iphone un cop aquest estigui llest per operar a 3G.


dijous, de juny 05, 2008

La roba bruta es renta a casa...

Si us plau fes-ho a casa. Aquesta és la frase que encapçala aquest cartell publicat per la companyia de metro de Tòquio. Parlar per telèfon està prohibit dins els trens japonesos, és molt desagradable sentir les converses d'altra gent, sobretot primera hora del mati quan tothom té son i vol tranquil·litat, però encara és més desagradable sentir una baralla d'enamorats o safareig de tota mena. El cartell no necessita paraules, crec que queda ben clar el que vol dir.
Fa uns mesos vaig tornar a Catalunya per visitar la meva família, en pujar al tren de la línia de Mataró vaig sentir la conversa que dues adolescents de barriada mantenien pels seus telèfons mòbils, era tan barruera que em vaig escandalitzar, i val a dir que he vist món. Aleshores vaig recordar la prohibició que tenim al Japó, i vaig recordar un dels motius del perquè m'agrada viure-hi.

dimecres, de juny 04, 2008

Una visió especial

Fa uns anys, per alguns motius poc clars la indústria del cinema americana s'estimava més emprar actors blancs maquillats d'altres races que usar un actor que pertanyés a aquest grup ètnic concret.
Si un actor britànic ha de representar un personatge llatí, posem pel cas Laurence Olivier fent de romà, potser no queda malament, ara bé, quan es tracta de representar races més diferents, la cosa és ridícula, per exemple un actor amb la cara pintada de negre i els llavis vermells, fent d'africà. Cap personatge amb un mínim d'argument podia ser no blanc.

Peter Lorre en el paper de Mr. Moto

Un cartell de la sèrie Mr. Moto


Mickey Rooney fent de Mr. Yunioshi a Breakfast at Tiffany's...

El senyor Yunioshi al bany, amb escuma? Els japonesos es banyen en aigua calenta i prou, s'esvandeixen abans d'entrar.


Marlon Brando fent de Sakini a la pel.lícila The Tea House of The August Moon, a Okinawa molt japonès com es pot veure, igualet que els que té al darrera...bé de fet no són japonesos són d'Okinawa, una ètina diferent.



En una altre pel.lícula de Marlon Brando Sayonaya, Ricardo Montalban feia el paper de Nakamura un actor de Kabuki. Malauradament no he trobat imatges del personatge.

Sean Connery fent de James Bond fent de japonès vertit amb un "jinbe" a You only live twice"

dimarts, de juny 03, 2008

Ei! Ei! Que tinc un ADDY!!!!

El nostre estudi ha estat premiat amb un ADDY Nacional ( Els ADDY són guardons concedits per la Federació Americana de Publicitat ( AAF ) i fan esment al treball creatiu ).
El premi ha estat concedit al projecte "Lucky Flight", material informatiu pel l'enllaç dels senyors Yo i Jun Okamoto, un disseny personalitzat i exclusiu per l'esdeveniment.
Els ADDY Nacionals són molt difícils d'aconseguir, primer s'ha de guanyar localment després a nivell d'Estat, en el nostre cas Nevada, i per últim a nivell nacional, en aquest darrer cas la xifra de participants estava al voltant els 60.000, dels quals només 335 hem estat premiats.
La gràcia és que aquest disseny va estar rebutjat directament a la taula de treball pel meu cap a l'empresa on treballava abans, Myprint.
Abans de saber el resultat del jurat americà, l'empresa Recruit, editora de Zexy, la revista dedicada a bodes més important del Japó va fer una molt bona valoració d'aquest disseny. Amb aixó vull dir que no és només una qüestió de gustos culturals, potser més aviat una qüestió de "mentalitats petites".

Ja sé que aquest post sona una mica fatxenda o rencunios, però es que els darrers mesos de treball a Myprint van ser molt dolents. I ara m'he desfugat una mica.