Soyez prope, parlez espagnol!

Quim Monzó denuncia 'mobbing' lingüísitc contra el català

L'escriptor Quim Monzó va publicar el passat dia 9 a La Vanguardia un article en el que denunciava que "la otra noche, después de cenar algo en Casa Alfonso, en Roger de Llúria, paseaba por la zona y entré con un amigo en un bar irlandés de la plaza Urquinaona. El bar se llama George Payne y está en el local donde décadas atrás estaba el cine Maryland, que luego acabó convertido en un cine porno sin nombre, como todo". L'escriptor explicava que "nos acercamos a la barra y miramos qué había en los estantes. No tenían Tullamore Dew -algo extraño en un bar irlandés, por cierto-, de forma que pedí: "Un Jameson". Mi amigo -que no bebe destilados- observó que había dos botellas de vino abiertas y le dijo a la camarera: "Una copa de vi negre". La camarera -una chica rechoncha- lo miró de través y le dijo: "Querrá decir ‘una copa de vino tinto'". Nos quedamos pasmados. No le dijo: "Disculpe, pero no le entiendo". No le dijo: "Perdón, ¿me lo podría decir en castellano?". No le dio ninguna de las excusas que a veces (los días que están de humor) utilizan los que se ponen tras una barra o un mostrador decidi dos a que sea el cliente quien se adapte a su lengua. Le dijo "Querrá decir ‘una copa de vino tinto'".

El gerent de l'establiment, Robby Dune, replicava divendres passat amb una carta al director i afirmava que "quisiera decir que me indignaron las consideraciones de Quim Monzó. La chica de detrás de la barra obviamente no sa bía hablar catalán con fluidez, pero con amabilidad repitió la pregunta en castellano para estar segura de tomar nota correctamente; Monzó abusó verbalmente de ella citando el hecho de que tenía sobrepeso. ¿Qué tiene que ver su peso? Además, el bar se llama TheGeorge Payne porque recobra el nombre de uno de los hermanos socios, que falleció, y en la misma semana de tan triste aniversario, se le brinda homenaje con el título "Payne in the ass", comentario insultante. Soy irlandés, y muy orgulloso de serlo. Nosotros también tenemos nuestro idioma nacional (que no es el inglés) y entendemos su importancia. Pero, a diferencia de Monzó, no abusamos verbalmente de los no menos de 30.000 catalanes que trabajan en la hostelería en Irlanda y que no pueden hablar nuestro idioma nativo".

Monzó contestava aquest dissabte amb una altra carta i afirmava que "he leído la carta de ayer de Robby Dunne, gerente del bar George Payne de Barcelona, en respuesta a mi artículo del 9/ III/ 2007 y quisiera puntualizar algunas cosas. Que la camarera fuese rechoncha me trae sin cuidado. Es una simple constatación descriptiva. Si hubiese tenido aspecto de sílfide o de asteroide lo hubiese escrito igualmente. Quizá el señor Dunne considere una ignominia estar rechoncho, pero yo lo estoy y me parece de maravilla. Que el señor Dunne tenga prejuicios sobre el físico de las personas es cosa suya. Punto dos: no es cierto que la chica "con amabilidad repitió la pregunta en castellano para estar segura de tomar nota correctamente". La camarera, tras torcer la cara en un gesto de asco y habiendo entendido a la perfección el pedido, con ánimo correctivo indicó: "Querrá usted decir ´una copa de vino tinto´". Convendrá conmigo, señor Dunne, que en esa formulación la amabilidad no aparece por ningún lado. Y, para acabar, sepa que el hecho de que estos días se cumplan años de la muerte de George Payne - un señor a quien no tuve el placer de conocer- es algo que no tiene absolutamente nada que ver con lo que estamos discutiendo".

És clar que aquest incident ha estat posat de relleu ja que la persona afectada no era una persona qualsevol sinó uns dels escriptors més coneguts del nostre país, fa uns anys Joel Joan va patir el mateix tracte en un restaurant de la Vila Olímpica. En ambdós casos els gerents dels locals en qüestió han negat les afirmacions dels denunciants.
Algú afirma que això és culpa de la política "passota" del Govern d'Entesa. No ho crec, jo fa anys que vins patint abusos d'aquest tipus.
Recordo un restaurant paquistanès de l'eixample, no d'aquells ravaleros amb mancances de tot tipus, un d'aquest bon d'estovalles de fil, vaig fer la comanda en català, i el mateix gerent que ens prenia nota en va replicar: " en catalan no, castellano", ni un si us plau, ni cap excusa, imperativament. Aleshores m'hi vaig negar i vaig fer la comanda en anglès, aleshores cap problema, és clar, jo hagués abandonat la sala, però els meus amics em van recriminar la meva actuació, "ara no és el moment", "pobre home no entén el català", etc.
Al costat de l'apartament de vacances dels meus pares a Lloret hi ha un restaurant argentí de carn a la brasa, tenen la carta en 20 llengües diferents però no en català, quant els vaig demanar el motiu em van dir que els catalans entenem castellà i no cal. Curiós, estic segur que el 99% dels holandesos de Lloret entenen l'anglès que aprenen de petits com a segona llengua, tanmateix la carta és en holandès.
Jo visc en un altre país, on l'únic idioma és el japonès, hi ha poca ajuda en altres llengües, l'anglès és molt minoritari, si no m'entenc m'haig de fotre, malgrat tot el Japó és famós per l'hospitalitat dels seus habitants.

Jo no m'hi he trobat mai encara, però al Japó també passen coses, us imagineu que aquest rètol prohibís l'entrada als japonesos i no als forasters, aquest bar estaria tancat en menys d'un micro segon, us ho asseguro.

La factura

Diuen que el Japó es una terra beneïda pels déus, la terra dels deus, fe fet.
Ells ens hi deixen viure i gaudir d'una terra rica i fèrtil, d'aigua en abundància, de bones collites i millor pesca. Yamato, Japó, és la terra divina.
Els déus, però, de tan en tan, ens han de recordar que la terra és seva i que només ens hi deixen viure, de lloguer. Per recordar-nos aquest fet, sacsegen les muntanyes i provoquen tremolors a la terra, algún descregut en diu terratrèmols i en cerca explicacions científiques basades en formes físiques i matemàtiques.
Aquest cap de setmana els déus han passat factura, 175 ferits, 1 mort.
6.9 graus de tremolors que han fet trontollar la península de Noto a la Prefectura de Ishikawa (riu de pedres), al mar del Japó.
50 cases s'han ensorrat, 251 estan a punt de fer-ho.
1.700 persones desplaçades, 1.100 llars sense llum ni gas, ni aigua. De moment.







Imatges del Mainichi Shinbun.

Les altres "primaveres"

Ja és primavera, almenys al Japó, les temperatures encara són baixes però la gent surt al carrer a gaudir dels cirerers florits.
Avui era festa nacional i moltes persones han passat el dia sota aquests arbres tant bonics, traral.li, traral.la, tothom a cantar. Bé, del "hanami2 ja us en parlaré properament, quan us el pugui documentar gràficament.
Avui us vull parlar d'altres primaveres, les que per sort no ens trobem al carrer en aquest bonic país oriental.
Les caques de gos, tan freqüents als carrers de Catalunya, són una anècdota al Japó, difícilment us en trobareu mai cap, una sort, sobretot si passeges amb nens petits.
Als Japonesos els encanten les mascotes, i el gos és el rei, es clar. Els japonesos acostumen a tenir petits animals, suposo que per raons d'espai, alguns son tan faldillers que gairebé no surten de casa, però altres, passegen pels carrers i els parcs diàriament.
L'èxit del civisme d'amos i animals, serà degut a la publicitat institucional conscienciadora?
Jutgeu per vosaltres mateixos.




Tots els exemples són del meu poble, Hadano (秦野市).Per cert, la multa que s'avisa als cartells és de 20.000 iens, uns 134 euros.

Des de València, passant per Badalona...

Avui he rebut un regal del meu país, un reportatge molt bo sobre la festivitat de les Falles a València i una fotografia dedicada, tot gràcies a l'amic Carquinyol del Badiu dels Micacos, un espai que m'agrada visitar perquè em fa sentir més a prop de casa, i un blog ben escrit per algú que té el terrat ben moblat, cosa que és tristament infreqüent als temps actuals.

El meu veí_2

Per si quedava algun dubte.
Avui he passat davant de casa del meu veí "yakuza", i he vist que s'havia comprat una moto nova, mireu el número de matricula 893, en japonès ya-ku-san.
Molt maca la Harley-Davidson groga. Llàstima de la foto feta amb el mòbil i a corre cuita, no fos cas que s'enfadi. Per cert el Mercedes no hi era, haurà anat a fer una "comanda"?

L'estupidesa no té fronteres ni Duty-Free

A partir d'ara els aeroports japonesos han començat també a prohibir l'entrada a bord dels avions de líquids.
Seguint la normativa internacional de seguretat, els passatges de vols internacionals no podran pujar amb ampolles amb contingut liquid més grans de 100cc.
Això obliga als passatges a abandonar a l'aeroport ampolles de perfum, de vi i altres esperits, locions, i inclús menjar per nadons.
Se suposa que en aquests recipients es podria trobar alguna substancia perillosa per la seguretat internacional.
La raó, que es dona és que es podrien transportar virus, o contaminants nuclears, com els recent cas de l'ex-espia rus enverinat. O potser es podrien transportar els ingredients necessaris per construir una bomba, àcid bòric, per exemple.
L'estupidesa més gran és la que estan fent els treballadors de l'aeroport de Narita. En comptes de destruir el material incautat o enmagatzemar-lo de forma segura fins que no s'hagi comprovat la seva innocuïtat, el que fan els llumeneres és llançar-lo per la claveguera.
Ampolles de vi, de sake, perfums francesos, italians, entre altres coses, avocats pel clavegueram de l'aeroport per anar a parar al riu de la ciutat de Nartita, si senyors, molt intel.ligent.
Així doncs l'únic que ha fer fer un terrorista biològic és deixar-se agafar el verí i que els eficients treballadors de l'aeroport li facin la feina d'escampar el virus per la ciutat.

La imatge del Mainichi Shinbun on es veuen els empleats de l'aeroport avocant les ampolles pel desguàs.

A part d'això, centenars d'ampolles de vins o alcohols, perfums comprats als Duty-Free, llençades, quan es podrien subhastar o vendre i els diners recaptat podrien anar a parar a les associacions de víctimes del terrorisme, o als països afectats per catàstrofes naturals, o a qualsevol ONG pel que fos.
Ei, només és una idea, potser també estúpida.

White Day, el Sant Valentí dels nois

Al Japó, com ja sabeu, tenen una cultura molt diferent a la nostra, però malgrat aquesta gran diferència, els japonesos han sabut adaptar moltes coses estrangeres a la seva cultura, alhora que ells també s'occidentalitzaven. Però no us penseu, malgrat tot, crec que són els menys occidentalitzats de tots els països orientals, si els comparem amb els coreans o els xinesos (de les grans ciutats, és clar). Quan vaig visitar Seül la vaig trobar molt europea, comparada amb Tòquio.
Un dels motius d'aquest fenomen és els que podríem anomenar els "Japan Twist", els japonesos tenen la capacitat d'agafar una cosa i donar-li la volta al seu gust. Per exemple el que fan amb el Nadal, que el converteixen en una festa pels enamorats.

El mes passat us vaig parlar de Sant Valentí a la japonesa, recordeu que us explicava que, en aquesta data les noies regalen xocolata als seus estimats, o a les persones amb qui tenen un afecte especial o un compromís social.
Dons avui és el contrari, avui és White Day, o en japonès ( howaito dei ), el dia blanc. Aquest dia els nois hem de regalar a les nostres aimades, galetes, no xocolates ni bombons, però galetes. 3 vegades més (sanbai-gaeshi) dels que hem rebut per Sant Valentí. I és ara quan hem de passar vergonya anant a comprar les capsetes especials decorades amb llacets roses o blancs.

El White day és una festivitat purament comercial que es celebra només al Japó i Corea, i que sembla que té com origen una campanya de marketing de l'empresa Marshmalow encetada l'any 1965.
Com us he dit abans es regalen galetes, però des de que visc aquí les companyies xocolateres s'han tret de la màniga la xocolata blanca, al cap hi ha la fi és White Day, no?

El meu veí

Fa temps us vaig parlar dels Yakuza, la "màfia" japonesa.
Els Yakuza formen part de la vida dels Japonesos, regenten casinos, "pachinko", bars, locals de moral dubtosa de tota mena, i, és clar immobiliàries. Alguns negocis són totalment legals, o només fan una "mica" de trampa.
La policia els vigila, però en molts casos, no tenen proves de cap delicte, o potser, "passen", encara que sembli increïble, Japó és així, i no deixa de sorprendre't cada dia.
Bé, doncs la cohabitació amb els Yakuza no només és normal sinó que també és quotidiana, i estic parlant del meu veí.
El meu veí és un petit Yakuza que treballa en un petit diari local que porta el nom anglès de "city news".


Com sé que és Yakuza? Bé, tothom ho sap, i no se n'amaguen pas. El distintiu més clar, l'enorme Mercedes (el fabricant favorit dels Yakuza) aparcat al seu garatge (aparcat és un dir, ja que no li cap, tros d'animal) amb els vidres negres, i un número de matrícula prou revelador 6.000, els agrada als Yakuza aquest tipus de número, 7.000, o 6.000, però el millor és 893, en japonès (ya-ku-san). Peró aquest potser se'l reserva el "kumicho" (el cap)...

Petit Culé i el futur

El passat dimarts, el diari on treballa el meu sogre, el Mainichi Sinbun, publicava aquesta foto d'un nen "parlant" amb un robot "Reborg-Q" que està concebut com a sistema de vigilància, en el marc de la fira internacional Security Show 2007, de Tòquio. La foto és de Reuters. No em direu que no fa il.lusió.

El rei dels bocamolls

L'altre dia comentàvem amb l'amic Carquinyol un tema que malauradament va essent d'actualitat. Els revisionistes.

A l'Estat Espanyol n'hi ha molts de revisionistes del passat, que intenten canviar la historia una mica a l'estil de la novel.la de George Orwell "1984".
Un dels campions mundials del "revisionisme" és el meu Primer Ministre Shinzo Abe. L'home, que com ja us vaig avisar fa temps, fa més por que una pedregada, no només no fa callar als "bocamolls" del seu partit sinó que a més a més "predica" amb l'exemple més ranci de verborragia mental.

La darrera subtilesa de la "seva senyoria" ha estat negar el fet de que les tropes d'ocupació japoneses, durant la Segona Guerra Mundial, utilitzessin dones dels territoris ocupats com a esclaves sexuals, les anomenades "confort women".

De fet, la política del govern japonès d'aleshores era la de proporcionar serveis sexuals als seus combatents utilitzant dones japoneses. Sembla que en un primer moment la idea va ser un èxit i milers de dones japoneses es van presentar voluntàries per ajudar als soldats a trobar l'equilibri, i el confort necessaris després del combat. Malgrat que al començament fa funcionar, de seguida el número de voluntàries japoneses va ser insuficient, i la quantitat de baixes per esgotament físic i mental va fer minvar els actius. Així doncs la segona fase va ser reclutar dones dels territoris ocupats, i les japoneses passarien al control directiu dels bordells militars, el cas és que, malgrat el que es pugui pensar, les primeres treballadores reclutades, no van ser forçades, però un altre cop, l'augment de la demanda i les baixes, van obligar a l'estat major a recórrer a mesures menys ortodoxes.
A més a més cal tenir en compte, que les condicions sanitàries i d'higiene, a mesura que avançava la guerra van anar de mal en pitjor.
Així doncs es van començar segrestar dones per treballs sexuals, les van desplaçar amb les companyies militars a les que servien.
Si una companyia es quedava sense logística i era evacuat, les dones quedaven abandonades a la seva sort, sense aliments ni cap mitjà de subsistència.
De vegades una companyia disposava d'una sola dona que era violada sense descans, una i una altra vegada. Segons sembla, quan arribava una noia nova, els oficial eren els primers en "tastar" la "mercaderia", i a mesura que l'anava "gastant" passava a la tropa.

En acabar la guerra moltes dones xineses o coreanes es trobaven a les filipines o al mateix Japó, a milers de quilòmetres de casa seva, sense recursos per poder tornar a casa i moltes amb malalties que les havien mutil.lat de per vida.
La mateixa heroïna nacional japonesa, de la que us vaig parlar no fa gaire, Rikouran és vicepresidenta d'una organització no governamental que intenta recuperar la memòria i rescabalar els greuges comesos pel seu país durant el conflicte.

Així doncs, les declaracions "afortunades" de Shizo Abe, ha molestat com, no, al Ministre d'afers exteriors Sud-coreà que li ha demanat a Abe que encari la veritat.

Hilaria Bustanante, de 81 anys i supervivent de l'esclavatge sexual a les Filipines, juntament amb un grups d'advocats i d'activistes del mateix país, han denunciat Shizo Abe, per afirmar que "no hi ha proves d'esclavatge sexual durant la guerra".
Els historiadors coincideixen en estimar la xifra de dones utilitzades com a esclaves sexuals en unes 200.000, bàsicament, entre Corea i Xina.

Segons Abe: "no hi ha proves que demostrin que hi va haver coacció". Peró aquestes declaracions queden en evidencia davant uns documents revel.lats l'any 1992, documents secret de l'Exèrcit Imperial, on hi figuren contractes amb autoritats militars i proxenetes per forçar la població ocupada ha treballar als bordells militars, coneguts com a "comfort stations".

Això que passa a Àsia no passa a Europa, us imagineu un antic president de govern espanyol, negant la persecució cultural d'un poble, el genocidi ètnic, o fent apologia del feixisme. Us imagineu un país democràtic on el govern no hagués demanat perdó per assassinar el president d'un altre, democràticament escollit. Hi ara!, Déu-nos guard, sort que això només seria política ficció a la democràtica Europa.

Vull un aeroport intercontinental!

L’Associació Catalana de Professionals (ACP), impulsora juntament amb altres entitats i organitzacions catalanes de la campanya en suport de l’aeroport de El Prat i de l’acte que en aquest sentit se celebrarà el proper 22 de març, creu important que els ciutadans, a títol personal, puguin també afegir-s’hi expressant el seu suport a aquesta iniciativa i evidenciant, des de tots els àmbits professionals i socials, la preocupació pel nostre futur com a país i la voluntat col.lectiva de no restar indiferents als reptes que se li plantegen.

En els propers mesos el govern de l’estat ha de prendre una decisió sobre el funcionament de l’aeroport de El Prat que, si no és la més adequada, marcarà greument les opcions de futur de l’economia catalana en un context mundial de definició de les interconnexions entre les principals àrees econòmiques del món.

En aquests moments el repte principal que afronta l’aeroport, i del que depèn el seu futur, és la construcció i adjudicació de la nova terminal que hauria de possibilitar que l’aeroport de Barcelona passés de ser un gran aeroport internacional (el vuitè en tràfic a Europa el 2006) a un gran aeroport intercontinental (que en aquests moments no és: entre les trenta primeres ciutats de la UE, Barcelona presenta el percentatge més baix de vols fora de la UE, només un 8% del total).

Tanmateix, observem amb preocupació els esdeveniments i les notícies que es venen donat sobre el futur de la nova terminal i la seva gestió. AENA, responsable de la gestió de l’aeroport, ha anunciat que al desembre la nova terminal Sud ja estarà en funcionament i que l’adjudicació dels seus slots no es donarà a conèixer fins després de les eleccions municipals de maig.

La visió centralitzadora del Ministeri de Fomento i d’AENA, l’estratègia d’Iberia que consisteix a concentrar tots els seus vols intercontinentals a la nova terminal T4 de l’aeroport de Barajas, fan aparèixer seriosos dubtes sobre el paper que es vol donar a l’aeroport de El Prat.

Conscients dels interessos que hi ha en joc, i de la necessitat que la societat civil s’impliqui en un tema tan essencial pel nostre futur.

Reclamem

Que amb la nova terminal, l’aeroport de El Prat es converteixi en un enllaçador (hub) de vols intercontinentals.

Que, més enllà de si ha de ser compartida o no, l’ubicació definitiva de companyies i de grans aliances aèries es realitzi de forma transparent i basada en criteris objectius de servei al client, coneguts per tota la societat.

Que la gestió de l’aeroport es realitzi de forma individualitzada i des del territori, és a dir, que cada aeroport es gestioni per ell mateix, amb criteris d’eficiència i amb l’opció de participació dels sectors públic i privat.

Per adherir-vos al manifest punxeu aquí.

Hina Matsuri, la festa de les nenes

El passat dissabte 3 de març es va celebrar el Hina Matsuri, es tracta del festival de les nenes, no es fa gran cosa, és una festa bàsicament familiar. Però tanmateix molt bonica.
Durant el Hina Matsuri es demana que les nenes creixin sanes i que "trobin" un bon marit, es decoren les cases amb unes nines molt maques que representen un Príncep i una princesa el dia de la boda, algunes d'aquestes nines van acompanyades per servents, musics, dames de la cort, soldats, i molts regals, tots de fusta o porcellana, abillats amb robes fines de kimonos brodats.
Les de l'Aya només són la parella, però realitzada per un famós artesà, els cabells són humans i els vestits brodats de seda, un petit tresor familiar.
Durant aquest mes la família ferira presents a les figuretes, entre ells pastissets d'arròs "mochi" i altres menges dolces.
A mi sempre m'ha semblat una mena de Pessebre, de fet hi ha un poble on nens i nenes es disfressen de nines com les que veureu.
El dissabte al vespre es prepara "sushi", però no el típic "sashimi" de peix cru que esteu acostumats a veure, el "sushi" es prepara amb arròs perfumat amb vinagre i sucre en un vol de fusta molt gran on s'hi barregen el ingredients, normalment, pastanaga confitada, bolets, truita, bambú, nap, gingebre, tot confitat. Sembla més una amanida que una altre cosa.
Per postres ens mengem els dolços que fins ara guarnien les figures, pastissos d'arròs farcits de melmelada de mongetes, o maduixes, per exemple.
M'imagino que algú amb nom de pastis ens dirà que darrerament només parlo de menjar, però que hi farem, cada festivitat japonesa va acompanyada del seu ritual gastronòmic, perquè malgrat el que molts puguin pensar, al Japó es menja molt i molt bo.

Aquestes són les nines de la germana petita de l'Aya la Yu, estan assegudes com es costum,


Aquestes són les de l'Aya, estan dretes, cosa que les fa molt rares i especials,


Aquestes són les neves que es va comprar la meva sogre per ella mateixa, coses que fa de vegades...(no us ho he dit però és tradició que l'àvia materna regali les nines a la neta),

Jo no me'n podia estar i he fet el meu propi muntatge, això si amb els meus habituals Bearbricks, la bola rosa és un pastisset d'arròs perfumat amb flor de cirerer (Sakura), i farcit de la mateixa flor, té un sabor si més no curiós, un pèl salat però bo.


Aquests són d'una escola, els ha fet la mainada de 5 anys, en paper de colors, i cartrons de paper de vàter,


Aquests són fets el paper japonès (washi) utilitzant una tècnica japonesa de papiroflexia que es diu origami,


Unes de molt antigues exposades al Centre Cívic del barri de Shibusawa, al meu poble, Hadano,


al mateix centre, la Hime-sama, princesa, i...


...l'Ouji-sama, el príncep,...


L'envel.lat de color vermell i blanc es posa sempre que hi ha una festivitat,


Per últim unes fetes per canalla molt petita amb l'ajudes dels papes, que no deixen de ser bonics.