dimecres, de febrer 28, 2007

Incontinència verbal

Tenim un govern que no ens el mereixem, primer el genial Hakuo Yanagisawa, ministre de sanitat, treball i seguretat social, va comparar les dones amb màquines de fer nens.
Doncs bé, ara un altre prodigi de la política, el ministre d'educació Bunmei Ibuki, ha comparat els Drets Humans amb mantega greixosa.
Segons ell, els drets humans són importants, però si es respecten massa, la societat japonesa acabarà per tenir una síndrome metabòlica. No importa si la mantega és un aliment molt nutricional si en prenem en excés patirem un canvi de metabolisme.

Jo, sincerament no sé com es poden respectar "massa" els drets humans, per a mi, o es respecten o no. I punt.

També va afegir, de vegades cal ignorar els drets humans dels ciutadans, afirmació que a posat en alerta Amnistia Internacional, que ràpidament a adreçat una carta al primer ministre Shinzo Abe, exigint que el ministre d'educació es retracti públicament de les seves paraules.

Seguint doncs amb la tradició bocamolla dels membres sènior del gabinet d'Abe, després de Hakuo Yanagisawa, Bunmei Ibuki ens ha obsequiat amb aquesta "perla".
Per acabar-ho d'adobar un altre membre sènior del partit ha declarat darrerament la seva preocupació pels darrers avenços militars de la Xina arribant a dir que si la cosa continua de la mateixa manera és possible que Japó acabi esdevenint una província xinesa.

I vosaltres us queixeu de Rajoys, Ibarres, i altres il.luminats...

dimarts, de febrer 27, 2007

Fujiya, una icona que decau

Després de 97 anys de historia, l'empresa Fujiya està passant els seus pitjors moments.
Fujiya era l'empresa de pastisseria amb més prestigi del Japó, i la seva cadena de restaurants familiars han estat part de la vida de molts japonesos des de petits, inclòs la meva filla, que hi celebrar els seu primer aniversari.
Fujiya, però ha estat apunt de tancar, els motius, un escàndol provocat pel descobriment de la deixadesa en les mesures de higiene.
La primera alarma es va donar quan una mare va trobar un paràsit, per dir-ho d'alguna manera suau, en un dels pastissos que s'estava menjant el seu fill, davant la queixa de la mare el gerent de la botiga li va treure importància afirmant que malgrat el disgust, no representava cap perill pel la salut. La mare aleshores li va respondre que si no era perillós que s'ho mengés ell.
Aquest incident, és clar, va transcendir a la premsa, va ser en aquell moment que antics empleats de la companyia van denunciar que Fujiya utilitzava llet caducada per la confecció de les seves famoses xocolates "Milky".
Tot això ha obligat al ministeri de sanitat a fer una inspecció a les plantes elavoradores de l'empresa per acabar de descobrir la realitat.
Els resultat ha estat nefast per l'empresa, ja de degut a l'escàndol més de 900 botigues de la cadena han hagut de tancar i els seus productes han estat retirats del mercat.

Actualment l'empresa Yamazaky Pan, ha anunciat que volia salvar Fujiya, aquesta notícia ha estat rebuda amb molta satisfacció pels empleats de la companyia que van rebre al carismàtic president de Yamazaky Pan com un heroi el dia que va visitar les seves intal.lacions.

Suposo que el prestigi de Yamazaki Pan salvarà Fujiya, així ho espero, es faria estrany passejar pel Japó sense la companyia de la seva mascota i símbol, la graciosa Peko chan, Peko chan és present a la vida dels japonesos des de 1950.
Aquest és un cas curiós, ja que l'estiu passat uns amics que ens van visitar em vam dir que aquest personatge els semblava un que havien vist a l'Estat Espanyol.
Ho he comprovat i he descobert que l'empresa Churruca utilitza una copia exacte de la nostra Peko chan, només que li han canviat el color de cabells i l'anomenen Miss Palomita.
Quina barra!
Sembla ser que els pobres de Fujiya no només tenen paràsits als pastissos.

Una imatge de la "Miss Palomita" registrada i tot, barra, barra!


Un altre exemple de la "pirateria" dels barruts de Churruca


Aquesta és la vertadera imatge de Peko Chan, hi ha coses que no s'entenen, sembla mentida que encara no els hagin denunciat.

Una altre de les moltes figures que hi ha a l'entrada de qualsevol de les botigues de Fujiya.

P.D. Si visiteu el web veureu només una carta de disculpes i una nota.

dimarts, de febrer 20, 2007

Les coses que passen als trens

Els habitants del Japó ens passem hores als trens, jo, pràcticament unes 4 hores diàries.
No és estrany, doncs, que entre la munió de gent apareguin personatges que semblen més d'una pel.lícula d'Anime que de la vida real.

Els vagons de tren són plens a vessar, com us podeu imaginar, homes i dones encabits tots al mateix espai, aquesta circumstància facilita l'acció de professionals de la magrejada.

L'altre dia, un amic em va explicar que aquests personatges es divideixen en categories segons l'estil que utilitzen, curiós si més no.

En primer lloc tenim el "Chikan" o el "toca culs", sovint és el típic treballador d'oficina, vestit i corbata, viatja amb una cartera o un periòdic, que li serviran d'eines que li ajudaran a assolir el seu objectiu.
Aquest espècimen prefereix el centre de les aglomeracions prova d'envoltar-se de companyia femenina, es col.loca darrera la víctima i la "tanteja" amb el periòdic o amb la cartera. Segons la reacció passa al segon moviment, si duu cartera, atansa el puny amb el que subjecte la mansa a les natges de la dona i torna a "tantejar", si no hi ha reacció contraria, ( us pot semblar increïble, però molt sovint no n'hi ha), passa a la culminació, amb el palmell de la mà es va recreant ara una galta, ara l'altre. Es el moment més perillós, perquè pot ser descobert per un altre passatger que el denuncii. En cas de perill, dissimula gràcies al periòdic o la cartera, i baixa a la propera parada, per evitar problemes.

En segon lloc, hi ha el "Erojiji", o el "refregador eròtic", aprofita els moments de pujar al tren o baixar, quan les topades són freqüents, per arrambar-se a les noies. Un cop triada una víctima, aprofitant les sacsejades del tren, es va refregant l'entrecuix pels darreres femenins, cames, o el que tingui més aprop. Preferiblement culs, clar. Va fent fins que s'escorre. Normalment no utilitza les mans, que té ocupades aferrant-se a les anelles del tren o les barres, per això és més difícil de perseguir. En cas de perill, ho nega tot, i no baixa del tren.

Tenim també el "Sukebe" o "grapejador", és el més descarat, va directe al gra, toca i saluda, si hi ha permís va fent, arriba fins on li deixin, és un "gigoló" de la carícia. Sembla que alguns d'ells han aconseguit cites, amb les seves "víctimes", per acabar la feina a algun Love Hotel dels milers que hi ha escampats per la ciutat. No sembla haver gaires denuncies de "Sukebe" al contrari dels altres dos, fins hi tot hi ha hagut casos on la "víctima" els ha defensat o encobert. Hi és que hi ha gustos per tothom.

Hi ha molts tipus de "Sukebe".
L'aficionat, encara maldestre.
El "passiu", que només mira, escots, sota faldilles,...
El "fotogràfic" que aprofita les càmeres del mòbil per fotografiar escots si viatja dret o sota faldilles quan les estudiantes pugen les escales.
Aquests han creat càmeres ocultes dignes del espies de la CIA o el Mosad.
Els "Sukebe entrebancador", que escomet la víctima aprofitant el flux de gent.

De totes maneres és molt arriscat, i la policia no està per orgues, el sol fet de "guaitar" sota les faldilles d'una dona es un delicte, i si la dona és menor d'edat, vol dir menor de 20 anys, vas de pet a la caserna amb multes de 300.000 iens. uns 2.000 euros.

Les companyies ferroviàries ha adaptat vagons exclusius per dones a les hores punta, un per tren, que no és gaire.


Algú, ha intentat fer negoci, recreant en un bar-club un vagó de tren de la línia central de Tòquio, la Yamanote.
En aquest local, les noies van entrant i sortint del vagó, com si es tractés d'un tren de veritat, van vestides d'oficinistes, estudiantes, marineretes, i es deixen tocar, fregar, i remenar, això si, sense arribar al "complet". Els clients disposen de begudes, i un temps limitat pel bitllet del trajecte, com si es tractés d'una tarifa de tren.
Conec el web d'aquest bar, però no us el penso dir.

diumenge, de febrer 18, 2007

Viva el "Machote"_2

Hakuo Yanagisawa, el "Machote" ministre de sanitat, treball, i seguretat social, fa temps que en va dir una altre de ben grossa, ja me n'havia oblidat, error fatal, aquestes coses no s'han d'oblidar.
Resulta que els homes japonesos estan obsessionats, entre altres coses, en els pits de les dones, els agrades ben grans, l'exotisme atreu a tothom, com el típic de les sueques als anys 70.
Les dones orientals, com a norma general, no són de "pitrera generosa" si se'm permetl'expressió, ara bé, el geni d'en Hakuo, va encarregar un informe per saber el per que les dones japoneses tenen tan poc "volum", la conclusió científica és que l'alimentació no és prou bona, i això es culpa de que les dones treballadores no mengen, "com deu mana", van al super i dinen una "onigiri" (bola d'arròs) i es veuen un te. També, es va queixar de la mida de les capses del "obento", les carmanyoles. Total, que això de treballar fora no és bo per la salut de les dones, ni per la seva pitrera, au!


Oi que bé? Doncs apa! a casa a criar cul i tetes per que el senyor ministre estigui content, com hi món...

Sant Valentí

Com en tantes altres coses, el dia de Sant Valentí a l'estil japonès és d'un altre planeta. De fet no és tant una celebració del dia del enamorats, com l'oportunitat de les noies per declarar el seu amor a la persona que estimen.
La tradició japonesa mana que la noia obsequii amb xocolata al seu estimat. Si pot ser el dolç l'ha de fer ella mateixa. D'aquesta mostra d'afecte se'n diu "honmeichoko".
També s'ofereix xocolata algú que admires, al teu cap, mestre o als companys de feina, tot depèn del compromís, d'això se'n diu "girichoko".

Un exemple molt divertit és aquest anunci de la marca Glico i els seus famosos Pocky, uns bastonets molt populars entre els adolescents japonesos.

Ara us passo els meus "honmeichoko".

 La Shikibu comprovant la qualitat de la xocolata abans de donar-li al pare, o no...

Bon dia de Sant Valentí!


dimarts, de febrer 13, 2007

Rikouran, una flor en temps de guerra

Aquest llarg cap de setmana els admiradors de la guapíssima Aya Ueto hem estat de sort, Tòquio TV ha emes una mini serie de dos capítols on sobre la figura d'una de les artistes més importants del Japó, Yamaguchi Yoshiko, més coneguda per seu nom xinès, Rikouran.
Ueto Aya ha protagonitzat aquesta biografia d'una dona excepcional, que va haver de sobreviure entre dues aigües, nedar i guardar la roba en una època tràgica de l'historia mundial.
Yamaguchi Yoshiko va néixer un 12 de febrer de 1920 a la Manxúria ocupada pel l'Imperi Japonès, filla d'un empleat de ferrocarrils, va créixer immersa en la cultura del seu país de naixença.
De ben joveneta va començar a estudiar cant amb una professora italiana casada amb un rus blanc exiliat del comunisme. En un festival organitzat per la colònia japonesa va ser descoberta pels productors de la radio manxú.
Poc després va ser "adoptada", seguint la tradició, per un amic del seu pare un influent xinès gràcies al qual aniria a estudiar a Pequin per millorar la seva educació en una de les escoles per l'èlit del país. Sota la protecció del seu "padrí" xinès va adoptar el nom Li Xiang Lan, en japonès Rikouran.
A l'edat de 17 any li va arribar l'oferta de protagonitzar una pel.lícula, els productors cercaven en Yoshiko una japonesa de semblés xinesa i el parlés perfectament, dins d'una campanya del govern japonès per millorar les relacions entre Manxúria i la metròpolis, una "ambaixada de bona voluntat", propaganda japonesa encoberta, si més no.
L'èxit però, va ser fulminant, la coloració vocal de soprano i la perfecta dicció xinesa li van fer guanyar tan el públic manxú com xinès, val a dir que els japonesos van amagar la seva procedència nipona utilitzant sembre el seu nom xinès.
L'estrella japo-manxú va trumfar a la metròpolis on els seu recitals causaven incidents i avalots provocats pels fans davant la porta dels teatres de Tòquio on actuava.
Finalment va tornar a la Xina on va continuar rodant pel.lícules japoneses on feia de xinesa, cansada d'ocultar la seva identitat es va poder alliberar a l'edat de 24 anys, aleshores es va traslladar a Shangai on continuaria la seva carrera amb èxit malgrat la guerra.
La desfeta japonesa la va enxampar, com a molts altres japonesos, als territoris ocupats, Manxúria, per exemple, va ser un caos, les fugides per la por que provocava l'exercit roig es van traduir en innumerables tragèdies, ella, malgrat les recomanacions d'abandonar el país, va preferir quedar-se, havia nascut a la Xina, els seus pares encara hi eren i no havia fet cap mal, només cantar.
Amb l'arribada de l'exercit xinès a Shangai tots els ciutadans japonesos van ser confinats a un recinte tancat de la ciutat, aleshores el govern militar va començar la repressió, ella va ser acusada de col.lavorar amb l'enemic i de traïdoria, el govern xinès no va reconèixer els seus orígens japonesos. Així doncs va ser condemnada a mort el 8 de desembre de 1946.
La sentencia no es va arribar a executar, una antiga amiga russa alumne de la seva professora de cant, treballadora de l'ambaixada Soviètica, va fer arribar a les autoritats la partida de naixement on es demostrava la ciutadania japonesa de Yoshiko.
Així doncs, va ser expulsada de la Xina, la seva terra, per "retornar" al Japó.
La carrera de Yoshiko Yamaguchi no va acabar, va protagonitzar algunes pel.lícules a Hollywood i musicals a Broadway sota el nom de Shirley Yamaguchi. Va ser una estrella al Japó i a Hong Kong.
Ha estat reportera de la televisió durant la Guerra de Vietnam i a Israel.
L'any 1974 es convertiria en diputada pel la Cambra de Representants del Japó, el Parlament nipó, on hi restaria fins a tres legislatures, actualment a l'edat de 87 anys és vice-presidenta de la fundació de dones assiàtiques (Asian Women Fund), que recupera la memòria històrica i mira d'establir indemnitzacions a les dones que van patir els abusos de la crueltat de la Segona Guerra Mundial.

Passant a una part més frívola, us comentava abans que els fans de Ueto Aya estàvem de sort, ja que la mini serie ha estat un plaer visual de poder gaudir de la maquíssima actriu vestida de xinesa, fent veure que feia proves de càmera o passejant pels carrer d'un Shangai en temps de guerra. I és que no em direu que no és una nina.



I aquesta és la vertadera Yoshiko Yamaguchi, Li Xiang Lan o Rikouran...


dijous, de febrer 08, 2007

Viva el machote!

El passat 28 de gener el ministre de sanitat, treball i seguretat social, Hakuo Yanagisawa, en el seu discurs davant la cambra de representants, es va referir a les dones com a "màquines de fer nens", en explicar la davallada demogràfica de patirà la població japonesa que es veurà reduïda uns 38 milions l'any 2055.
Concretament les seves paraules van ser: el nombre de dones d'edat compresa entre els 15 i 50 anys està fixat. Així doncs, si el número de màquines de fer nens és fixe, tot el que nosaltres podem fer és esperar que cadascuna d'elles produeixi el màxim possible.
Segons el "geni" de la diplomàcia mundial, les dones sanes i joves volen tenir fills i el govern els ha de donar suport.
Com us podeu imaginar, aquesta referència masclista ha estat molt criticada pels partits de l'oposioció sobretot pel Partit Demócrata del Japó (DPJ) , diputats i diputades laboristes, així com personalitats del món cultural i polític del país han expressat el seu malestar.
Malgrat les crítiques rebudes ni el vell xaruc d'en Yanagisawa (71 anys), ni el "perla" del primer ministre Shizo Abe han rectificat ni demanat excuses.
Bé, Shinzo Abe ja va dir que no volia modificar la llei sàlica que impedeix les dones accedir al tron imperial.
Com veieu de "machitos" el món n'és ple, i d'idiotes també.

dimarts, de febrer 06, 2007

Un sopar de pel.lícula

Aquest títol, no fa referència al nivell del menjar, tot i que era molt bo, sinó a l'escenari del sopar.
Aquest cap de setmana he rebut la visita d'un amic de Barcelona, ja va estar aquí l'any passat, un dels seus requeriments va ser poder tornar a sopar en aquell restaurant on el vaig dur l'altre vegada.
El local es diu Gonpachi i és el restaurant que va inspirar el decorat per la pel.lícula "Kill Bill" l'escena en que la núvia (Uma Thurman) s'enfrenta amb O-Ren Ishii (Lucy Liu) i la seva banda de Yakuza, els Crazy 88.

Gonpachi és un Isakaya, una taverna japonesa, decorada com si fos un pobre del període Edo, l'estructura que es veu a la pel.lícula està una mica modificada però es bàsicament la mateixa, una sala gran i un pis superior envoltat de reservats, alguns son petites cambres des d'on es pot veure el pis de baix per la finestra, com si es tractés d'una casa a la placa d'un pobre.
El menjar és molt bo, i val a dir que no tan car com podria semblar, al centre de la sala hi ha la cuina de brasa on s'elavoren deliciosos pollastres al foc de carbó, el Yakitori.

Si mai us animeu a anar-hi haureu de fer reserva, es pot fer per internet, són molt amables, com a la majoria de locals del país, però sense reserva no hi res a fer.

Després de sopar vam buscar el jardí nevat, però crec que això va ser una llicencia del Tarantino, els Yakuza tampoc hi eren, és clar que se'ls va pelar la "rossa" l'altre vegada.

divendres, de febrer 02, 2007

Inauguració a Ginza

Una de les coses que més enyorava de Barcelona era anar a les inauguracions dels meus amics, és clar, si has estudiat Belles Arts, els teus amics acaben per fer exposicions. Al Japó només havia anat a les inauguracions de l'ambaixada espanyola, amb tot els que comporta, però anit va ser la primera inauguració en una galeria de les de veritat, com les del carrer Consell de Cent o la mateixa Parés.
El meu amic Albert, que s'està al Japó estudiant japonès, es va presentar a un concurs de la galeria Nichido Garo de Ginza, el barri més elegant de Tòquio. Finalment va estar seleccionat d'entre un munt de candidats i anit per fi, s'inaugurava l'exposició col.lectiva de "joves" promeses. Poso jove entre cometes ja que hi havia ganàpies que ens passaven deu anys, però al Japó una persona de 47 any és jove, bons auguris d'esperança de vida, oi?

Tot es va fer de manera molt formal, com requeria l'ocasió, discursos dels patrocinadors i entrega de premis als tres primers seleccionats, per meu gust l'Albert els supera tots però jugant fora de casa sempre es té un cert desavantatge, l'acte ens va servir per poder veure el nivell de la pintura emergent, almenys de l'estil d'aquella galeria, el formants i els estils, un detall que ens va cridar l'atenció és que utilitzen uns marc molt carregats, daurats i plens de floritures, sense comentaris...
A la inauguració ens van retrobar amb alguns amics, com en Todd i la Kyioko, un director d'art de Nova York i la seva parella, i amb la Keiko la xicota de l'Albert que es va passar la vetllada intentant explica perquè els quadres de l'Albert vistos d'aprop no tenen detall, quines coses a questes alçades de la historia, no? es que els Japonesos no han vist mai un Vermeer d'aprop?

Escoltant un llarg discurs del patrocinadors, l'Albert no passa desapercebut, oi?


La teca era prou bona, i molt occidental


L'Aya al costat del quadre guanyador, el trobo més una il.lustració que una pintura malgrat tot.


Un detall de l'obra de l'Albert on es pot apreciar la seva tècnica i la "manca de detall"


L'Albert i l'Aya gaudint del "vernissage", amb bastonets...


Al costat de les seves peces seleccionades, tres moments del dia al barri de Asakusa


La Keiko, l'Albert, jo, l'Aya, en Todd i la Kyioko


En un Sushiya després, per acabar d'omplir el forat que ens havien deixat els canapés.

dijous, de febrer 01, 2007

Fent amics...

Benvolguts amics,
hi ha moltes raons per escriure un blog, el meu cas era poder mantenir contacte amb els meus éssers estimats a casa.
Ara he tornat d'un viatge per les terres que em van veure néixer, m'he trobat amb antics companys i amics, he visitat la familia i he retrobat velles amistats.
També he tingut l'opurtunitat de conéixer en persona l'amic Carquinyol, l'autor del Badiu dels Micacos. Vaig tenir el plaer de compartir una estona amb ell i torturar-lo amb la companyia dels meus nebots, que malgrat el que ell us pugui dir al seu blog, no ens van deixar tranquils ni un moment, ja és el que té tenir dos i cinc anys, "són uns culs d'en jaumet". Però l'amic Carquinyol és massa educat per reconéixer-ho.

Bé, tal com començava aquest post, potser he descobert que els meus amics no es llegeixen el meu blog, o ho fam molt de tan en tan, hi és que la confiança fa fàstic, despés es queixen que no reben notícies meves, o que no saben res de la meva vida al Japó. Qui els va parir, com diria un amic de Girona.
Bé, tanmateix, si bé els meus amics de sempre no es lleieixen aquests escrits, n'hi ha,però, de nous que de ben segur ho fan cada dia.

L'Aya, la Shikibu (adormida), l'amic Carquinyol i jo davant d'una botiga molt "selecta" de Badalona.

El meu pare, els meus nebots, Jan i Pol, i la meva filla "escoltant" atentament les facècies de dos blocaires.

L'Elisenda, la meva germana, i el meu pare rient-nos les gràcies. I els nens fent pai manetes.

Una abraçada des del Japó.