divendres, de setembre 29, 2006

País Freaky_5

Hosto bar

No us parlaré dels bar de Hostess (hostesses), ja els heu vist al Shin-chan, o a la pel.lícula Black Rain, on Kate Capshaw (Joyce) una Mama-san (cap de hostesses) ajudava a Michael Douglas a lluitar contra la Yakuza, la màfia japonesa.
De bars de hostesses en podem trobar arreu del món, cambreres de luxe que acompanyen als client en clubs jugant al joc del flirteig.

Us vull parlar d'un fenomen que ha revolucionat la indústria de l'oci nocturn del Japó. Els Hosto bar, els bars d'Hostessos.

Acompanyeu-me dins d'un bar, ho farem d'amagat ja que només hi poden entrar dones.

Estem al barri de Shibuya, uns nois pel carrer, molt ben vestits reparteixen flyers a noies elegantment vestides, les segueixen ,els fan bromes i els parlen a cau d'orella. Són els esquers, els aprenents, o "Hostos" d'un club que comença. Nosaltres anem a l'Acqua, el més famós.
Ens dirigim cap a l'entrada, hi ha una galeria fotogràfica, amb retrats dels seus millors "amfitrions", rànquing numerat. Entrem a la sala, blanca, il.luminada per llums blaves i decorada amb l'estil més avantguardista, disseny de qualitat i mobles cars. El Club és ple a vessar, els cambrers s'afanyent al voltant amb ampolles de whisky i plats d'aperitius, els sofàs de pell blancs s'atapeeixen amb homes en vestits foscos, cars i de sastre, que parlen animadament amb dones força joves. Canten criden, riuen i fan jocs. És només un altre lloc de festa en una ciutat de llocs de festa, amb l'excepció d'una diferència òbvia: quan s'aboca una beguda, és fet per un home molt amatent per a una dona que paga molts diners per a les seves atencions.
El sistema és el següent, hi ha una quota d'entrada, 50 o 100 euros, però això ja ho sabem, ara toca seure i ens acompanyen, de seguida uns cambrers ens presentaran la carta, però no és una carta de vins, és una carta de nois, al costat el preu per hora.
En triem un, vindrà de seguida, es presentarà i ens dirà que boniques que som o que ben vestides, encetarà una conversa, mentres ens demanarà la carta (ara sí, de begudes), com que es el primer dia ho haurem de celebrar, amb Champange, Dom Perignon és clar, l'ampolla, 204 euros. Si no accedim, no passa res, ho intentarà més tard, quan ja estiguem "tocats".
Si accedim cridarà:- "Donperi, donperi"-, i tot d'una ens envoltara una colla de nois que cridaran:- "donperi"- fins que el nostre hoste obri l'ampolla que repartirà entre tots i es veuran a "Sant Hilari".
Mentres hi hagi beguda els hostes principals passaran per la nostra taula i s'aniran presentant, entregant les seves "meji" targetes, amb foto, i les seves dades físiques, (no aquestes que esteu pensant no!).
Suposem que no és la primera vegada i que ja en triat un noi abans, aquest utilitzarà totes les estratègies possibles per fer-nos gastar, com ara dir: -avui estàs molt avorrida me'n vaig a una altre taula on aquella noia a obert una ampolla...-
El nostre "amfitrió-hoste" personal ho serà fins que volguem, o poguem i ell percebrà un percentatge del que gastem al Club, amb ell o sense


Els clubs de Hosto han esdevingut un fenomen estrident, i els seus protagonistes, tant famosos com Pop-Stars. Són les l'últimes celebritats del Japó.
Els Hosto estan apareixent en programes de TV, editorials, guies d'auto-ajuda i de negoci.
Una sèrie de TV sobre un club de Hosto explicava la vida d'aquest personatges de la nit, i era protagonitzada pels actors més atractius i desitjats del país i alguns Hosto reals.
Hi ha centenars de clubs en àrees com el Kabuki-cho de Tòquio i competeixen pel negoci mitjançant telèfons mòbils i, Internet, que té llocs web de recerca que classifiquen els millors amfitrions de la ciutat per aspectes, mirades coeficient d'encant, elegància, etc.

Els clients, dones joves conscients de les noves tendències del Japó, una nit a un bar de Hosto és en part emoció, en part perill.
L'emoció, naturalment, és una mica sexual: els nois són atents,i es flirteja amb la possibilitat de que podrien estar "disponibles" després que els clubs tanquin.
El perill és financer: després de quotes d'entrada, ofereixen comissions, una clienta pot arribar a gastar més de 10.000 euros en una nit.
Cada club disposa d'un número 1, títol que es guanya per la quantitat de diners que pot arribar a cobrar en una nit. He vist programes de televisió on dos Hosto competien per veure qui era el millor de Tòquio, el guanyador va fer gastar a la clienta 20 milions de yens ( 136.000 euros) en una ampolla de Cognac Francès. La noia, a la qual, la cadena de televisió va protegir la identitat, duia els diners en efectiu en una bossa de paper.

Però què fa que unes noies joves, atractives, i ecomònicament acomodades, paguin aquestes quantitats per estar amb un noi?
El secret, segons ells, és saber el que la dona vol, segons la seva experiència, atenció, i en un club t'ensabonen de valent.
Perquè, per la dona japonesa resignada ser consort tota la seva vida, el tractament d'estrella és força irresistible.

Però és un negoci. Un amfitrió pot fer "malabarismes" amb dotzenes de clients alhora. Algunes clientes poden visitar el club just unes quantes vegades a l'any, però les que vénen regularment exigeixen una quantitat significativa d'atenció. El Hosto fins hi tot telefona a les seves clientes principals unes quantes vegades la setmana, les acompanya en viatges de compres, fa del seu xicot a reunions de compromís, li fa regals cars o romàntics, per exemple un viatge a Venècia.
També pot proporcionar sexe. És qualsevol cosa, "que el client vulgui".
No se li paga efectiu per aquests favors, però les dones li donen les gràcies augmentant les despeses al club i fent-li regals cars.

Segons ells "el que venen no és una cosa", "si només volien una beguda, se'n podrien anar a una botiga de licor. Si volien sexe, podrien llogar un gigoló. Volen que algú pensi en elles i els dediqui atenció.

La recessió econòmica va fer que molts treballadors es posessin a treballar de Hosto, però també hi ha actors fracassats o nois que volen guanyar diners ràpid i fàcilment.

Sembla un joc de nens, els veig des de la perspectiva d'un europeu educat i amb estudis superiors i per a mi només són xavacans que veuen Xampany a galet i duen vestits de sastre, cars però sense classe. Realment la majoria de Hosto no tenen estudis mitjans, i provenen de classes baixes atrets per la possibilitat de viure entre el Glamour de les classes de Ginza. Els coneixements els aprenen al bar, del número 1 a qui serveixen com a criats, fins que poden tenir compte (client) propi.

Aquest són els que estaven a la galeria de millor quan vaig fer aquest article, els canvien segons les vendes, també van actualitzant els "looks", anar a l'última moda és vital.
La data curiosa, és el tipus de sang, a l'orient (xinès, per dir-ho d'alguna manera) hi ha creença que tipus de sang defineix el caràcter, i en fan prediccions de futur com si fos el zoodiac. Una de les preguntes típiques que et fa un japonès o un coreà quan et coneix és preguntar pel tipus de sang.

Hiro, 25 anys, 171cm, 57Kg. Tipus de sang A

Takuji, 25 anys, 172cm, 55Kg. Tipus de sang A

Seiji, 29 anys, 170cm, 55Kg. Tipus de sang AB

Haruto, 20 anys, 168cm, 48Kg. Tipus de sang O

Si voleu més infomació sobre els nois del club Acqua visiteu el seu web.

dijous, de setembre 28, 2006

País Freaky_4

El cap de setmana passat, a la prefectura de Chiba, al Nord de Tòquio es va celebrar la Fira Internacional del Videojocs (Tokyo Game Show).
En aquesta fira les grans empreses del vidojocs mostren les seves apostes per liderar el mercat. De moment tenim la Xbox 360 (Microsoft), la Wii de Nintendo i la esperadíssima PlayStation 3 de Sony.

Però a mi el que més m'agrada és el públic que assisteix a aquest tipus de mostres. Es indescriptible...un en faig cinc cèntims pero us recomano que visiteu la plana del Mainichi per veure el que s'anomena Cosplay (costume play), disfresses, vaja.


Com que la plana és en japones us facilito els altres links hi ha com unes 1.000 fotografies!
Cosplay_02

Cosplay_03

Cosplay_04





dimecres, de setembre 27, 2006

País Freaky_3

Crec que aquesta setmana us en parlaré bastant del "frikisme" japonès.

El tretze de maig d'aquest any quant feia poc que encetava el blog vaig publicar un post sobre el Ramen, una sopa de fideus a l'estil xinès molt popular entre els japonesos.
Doncs aquesta setmana a Fukuoka a l'oest del Japó, a la illa de Kyushu, un restaurador ha inventat una nova manera de menjar Ramen.
La hamburguesa de Ramen.
Koji Sudaishi és el propietari del restaurant The Kannana Burguer, preocupat per l'increment del menjar ràpid i de mala qualitat al país a decidit crear una hamburguesa amb el ingredients de la famosa sopa.
El primer que ha fet ha estat substituir els panets per fideus, preparats de manera que actuen com si fossin el pa.
Després a seleccionat les millors carns de porc (tonkotsu) i pollastre, que s'utilitzen per fer el brou dels fideus i els ha combinat amb verdures fresques i porro.
El resultat, la Kannana Noodle Burger, que es ven a l'econòmic preu de 350 yens (uns 2 euros).

dimarts, de setembre 26, 2006

País Freaky_2


Fa uns dies ( 21 d'agost ) vaig publicar la notícia de un professor d'institut havia estat detingut per voler gravar, amb una càmera oculta, les calcetes d'unes estudiantes, que vestien kimonos d'estiu, Yukata.

Aquesta setmana ha aparegut una altre notícia on un professor universitari, i economista molt famós ha estat detingut per molestar a una noia també al tren. El professor Kazuhide Uekusa de 45 anys ja havia estat detingut anteriorment, l'any 2004, per intentar mirar les calcetes d'una estudiant d'institut amb un mirallet.
Us semblarà "freaky", però aquí les noies van amb uniforme d'escola ( marineretes, o "kilts" escocesos ) fins als 18 anys més o menys, i no és fins als vint anys que són majors d'edat, per això a part de ser un delicte d'encalç sexual s'afageix l'agravant de pedofília.
Hi ha molts homes que els fa gràcia que les noietes portin aquests uniformes, i el millor moment per poder veure'ls les calcetes es quan pugen les escales de les estacions de tren, aleshores comença la festa. És divertidíssim veure com n'hi ha que alenteixen el pas, per poder quedar més per sota de la noia, o com van canviant de lloc per poder guaitar millor. Les noies, s'intenten protegir agafant-se amb les mans la faldilla prisada, perquè no se'ls aixequi massa, altres es posen la bossa del col.legi al darrera tapant-se el cul. N'hi ha que s'obliden o passen de tot, i hi ha que, fora de l'escola, es posen pantalons de xandall sota la faldilla.
N'hi ha que dirien que els està bé, perquè van "massa curtes", és el que jo anomeno faldilla-persiana, per que les van enrotllant a la cintura com si fossin una persiana, llargues a l'escola, curtes quan pleguen. Però que una noia vulgui anar "sexy" no dóna dret a agredir-la.
Em direu "freaky" de fixar-me en aquestes coses, però és que són molt evidents, i quan fas cada dia dues hores de tren amb transbords inclosos no cal ser gaire observador per adonar-se'n.
El que no sabia és que al professor, fa dos anys, li "clavessin" un multa de 500.000 yens un 3.500 euros, per la "gracieta" del mirall.
I el que no us he dit és que, cada dia apareixen notícies com aquesta als diaris. La d'avui més especial degut al personatge en qüestió.
Potser haurien d'ensenyar una mica de "cuixa" per la tele a veure si se'ls treu la fal.lera "voyerista"

La imatge és d'un dibuixant francès que viu a Tòquio, es diu Frédéric Boilet, crec que  il.lustra a la perfecció el que us acabo d'explicar. Es titula "faldilles del dematí"

dilluns, de setembre 25, 2006

Tabako Matsuri_4

"Floto Paredo", desfilada de carroces, grans fanals de llum creats per associacions cíviques de la ciutat


Fogueres de fi de festa, l'envel.lat vermell i blanc indica on són les autoritats


Un salutació des de Hadano, que tingueu bona tardor!

Tabako Matsuri_3

El ball del borratxo, Awaodori, o el ball de les bombolles, potser Freixenet podria inspirar-se pel proper anunci



Les víctimes del "borratxo"




Fotos del diumenge




Sindicat de Pagesos del Japó (JA), dedicada a Alalluna i Carquinyol

Tabako Matsuri_2

Una parada de "churros", gran contribució de la cultura espanyola al Japó. A les lletres roses es llegeix "clarament" churosu (churros)


Noies amb Yukata, possiblement de les últimes possiblitats de veure'n ara que ja ha acabat l'estiu.


"Donel Sand" particular manera d'escriure Döner Kebab, de tots és conegut que els orientals no diferèncien "R" de "L".


Omikoshi


Aixecant el Omikoshi.

Tabako Matsuri_1

Fa 50 anys que Hadano, el meu poble, va esdevenir ciutat, almenys legalment, políticament. I fa 59 anys que es celebra el Tabako Matsuri, el festival del tabac, el motiu és que abans el tabac era la principal font d'ingresos d'aquestes terres, ara el tabac a desaparegut per donar pas a la indústria del automòbil, concretament NISSAN, i els camps han deixat de produir per convertir-se en parcel.les "edificables", de l'agricultura de Hadano en queden quatre camps d'arròs (tanbo), i cacahuets, per cert molt apreciats. El festival del tabac coincideix amb l'arribada de la tardor, al Japó el 23 de setembre. Poca cosa més us puc explicar, així que millor us ensenyo unes imatges.

Aquesta gent fa cua per canviar brossa per un regal, a l'stand de JT, la tabaquera nacional japonesa. La idea és que la gent reculli la seva pròpia brossa i així no s'embruti la ciutat durant les festes.


A l'estar prohibit fumar al carrer, durant el "tabako matsuri", els fumadors ho fan dins del bus de JT


Una imatge del riu de Hadano, edifi del fons és l'ajuntament, jo crec que és una torre d'aeroport reciclada. Les piles de llenya de les vores del riu es cremaran com a fi de festa.


Aquest ball es diu yosakoiodori, maques les nenes, no?


Aquesta nena tenia molta gràcia, ballava molt bé, i a la foto se li veu la cara de picardia.

divendres, de setembre 22, 2006

Des del Japó

Benvolguts amics,

Ahir, aquest blog va ser esmentat al la tribuna del destacat blocaire   Saül Gordillo, el motiu un post meu en que feia referència a una visita al meu blog des d'una adreça del CSIC (Consejo Superior de Invertigaciones Científicas), a Madrid, just el dia després que acabés la campanya "Jo també vull un estat propi".


El meu espai només pretén reflexar la vida d'un català al Japó, explicar les coses que veig, o notícies del meu país d'acollida que no arribaran mai a Catalunya.
També és un eina per mantenir contacte amb els amics i familiars que tinc lluny.

Tanmateix si puc col.laborar d'alguna manera a fer el meu país més lliure ho faré.
Per això em tornaré a adherir a la nova campanya "Jo també vull un estat propi", tornada a proposar pel company Xavier Mir

Una abraçada des de Tòquio i Hadano.

T'ESTIMO

Ja fa temps que una empresa de cosmètics Kanebo va treure al mercat una nova línia de productes.
No sé qui hi ha darrere el nom de la línia, que és una de les més exitoses de la marca. Però no reconec quina llengua pot ser a part de la meva.
El fet que aquest nom hagi estat registrat per Kanebo m'impossibilita poder anomenar igual als meus dissenys. A la meva empresa, s'utilitza molt sobint el francès, l'anglès o l'italià per anomenar els dissenys, ja que, segons els japonesos, aquests idiomes són més romàntics, glamurosos, i queden millor al nostre negoci, el de les bodes.
Jo de tant en tant en vaig col.lant algun de català, com: Argent, Blanca Neu, Cristall, o Nadal. S'ha de tenir en compte la dificultat que representa pels japonesos pronunciar la nostra llengua, llum de lluna seria impossible.


De totes maneres és un plaer escoltar com la guapíssima Yamada Yu diu: "t'estimo" amb accent català occidental.

dijous, de setembre 21, 2006

Conèixer "KATARUNYA"

El passat 1 de juny us parlava de Tazawa Ko, un japonès de Kobe, a l'oest del país, que ha fet molt per la nostra llengua i cultura al Japó.
Actualment s'està editant la seva traducció del Tirant lo Blanc que es presentarà al la Fira de Frankfurt'07.

Avui un amic de l'Aya, que va viure un temps a Barcelona, ens ha enviat un mail on ens explica que ha començat a aprendre català. Actualment treballa en una empresa de pintures que té sucursal a Catalunya, i està intentant fer mèrits perquè l'enviïn allí d'executiu. Es va enamorar del país, i de les seves noies ( no crec que li costi gaire, és alt elegant i molt atractiu, tipus Rod Hudson, amb un aire oriental ).

Alguna vegada us he parlat de que a la biblioteca del meu poble, Hadano hi ha un munt de llibres per aprendre català, menys que d'anglès o castellà, és clar, però més que d'alemany, rus, o holandès, idiomes que, en teoria, estan més vinculats a la història japonesa. Desconec el per què d'aquests llibres, però m'afalaga el fet que en un país tant llunyà, s'estudii i respecti la meva cultura.

Història de la cultura catalana. ZIMMERMANN, Michel & Claire, TAZAWA, Ko


Català Express. Aprendre català. TAZAWA, Ko


Diccionari Català/Japonès. TAZAWA, Ko ( la joia de la corona, 42.000 yens, una meravella que no existeix en castellà )


Naixement i caiguda de l'Imperi català de la mediterrània. TAKAWA, Ko

dimecres, de setembre 20, 2006

mercè'06

Un nombre important de persones i del teixit associatiu català

Actuem i denunciem,

L’acte de menyspreu de l’Ajuntament de Barcelona contra la llengua catalana.

L’Ajuntament de Barcelona ha decidit que el dia 22 de setembre a les 19 hores es llegeixi el PREGÓ de les Festes de la Mercè en espanyol.

Catalans i catalanes

Convoquem totes aquelles persones que estimen la llengua i la terra a mobilitzar-se el proper dia 22 de setembre a les 18,30 hores davant de l’Ajuntament de Barcelona amb un paraigua fosc obert per cobrir tota la plaça de Sant Jaume.

Denunciem aquest acte de traïció a la llengua i a la nació!

Cobrim de dol aquest pregó!


Per cert, m'ho sembla a mi o això és una peineta, ara només cal col.locar-hi la "montilla".

111 anys


El 18 de setembre és festa nacional al Japó, és el dia del respecte a la "gent gran". També és l'aniversari de Tomoji Tanabe, ciutadà de Miyakonojo, al sur del país.
Tomoji té 8 fills, 25 néts, i 54 besnéts (no, no viuen tots junts, i no, no és un acudit anti-catòlic dels Monty Python).
Segons el govern japonès el "club de centenaris" actual és de 28.000 persones, potser 28.395 a finals de mes, superant l'any passat amb 25.554, un 85% dels quals són dones.
Segons Tomoji el secret per viure tants anys és; veure llet, llegir el diari, no fumar ni beure alcohol.
Potser si que té raó, o potser al Japó han descobert la font de la immortalitat.
Per experiència us puc dir que, pel carrer me'n faig un tip de veure iaies, petitones, encongidetes, molt geperudes, que van arrossegant el carretó per anar a comprar. I d'altres, les "xirucaires" trescant com cabretes de la muntanya, que "ves-hi tu al darrere"!

Un exemple és la meva sogra, 60 anys. És un model d'hiper-activitat. Fa, trekking, fitness, aeròbics, aqua-aeròbics, painting, gardening, english, "torra-colloning", i "sogra-ing", entre altres coses, com portar la casa, els afers legals del seu marit, tasques de veïnatge, i conduir com una boja de punta a punta del poble per aprofitar aquella oferta de iogurts.
Ha pujat al Fuji, i ja m'enteneu, el piolet me'l va deixar ella. No sé, però crec que algún dia apareixerà en Mefisto per casa a cobrar el contracte. Mentres tant jo em canso només de veure-la.

P.S. Per cert el 18 de setembre també és l'aniversari de la meva mare i la meva germana. Per molts anys.

dimarts, de setembre 19, 2006

Vull el Prat!



traspàs ara!

Perquè em fa molta vergonya que la capital del meu país d'origen tingui un aeroport de segona categoria per culpa dels interessos centralistes de l'Estat Espanyol.
Perquè vull connexió des del Japó a Barcelona i no haver de fer transbords mortals que et deixen penjat hores en aeroports avorridíssims.
Per això d'adhereixo a la campanya encetada per Esquerra per demanar el traspàs de les "competències" del nostre aeroport al nostre govern nacional.

Desde l'anterior enllaç us podreu informar millor de la campanya.

El príncep ja té nom

Es diu "inmortal", Hisahito, com tots els prínceps hereus el nom acaba amb Hito, "persona", l'Aktual Emprerador Hesei, es diu Akihito, el seu pare l'Emperador Showa, es deia Hirohito, el príncep hereu es diu Naruhito. Queda clar que s'ha triat un nom d'emperador.
El nom, per cert, el donen un monjos al temple, no és una elecció familiar. Quan sigui Emperador tindrà, a part del seu nom, un nom com a Tenno (emperador).
Com he explicat abans l'actual es diu Hesei, Hesei també és un periòde, que va de regnat en regnat del Tenno, l'actual va començar l'any 1989, amb entronització d'Akihito (Hesei).
Aquest periòdes històrics són utilitzats pel japonesos per comptar els anys. En l'ús diari no és molt freqüent, però si en tots els documents oficials, matriculacions d'automòbils, dates de naixement, etc.

Jo vaig néixer l'any 44 de Showa, i la meva filla l'any 17 Hesei.

diumenge, de setembre 17, 2006

Un any


Tens un any.
Dus el nom d'una poetessa famosa, potser per això, ets poesia.
Malgrat no parlis et fas entendre.

Ets molt petitona, rodanxona, toveta i suau, fas bona oloreta, i quan dorms i deixes dormir, "sembles" un angelet.
T'estimo i el meu amor va ser a primera vista.

Sé que no t'agrada gaire que et "petonegi" les galtones, que et molesta la barba de dies.
Sé que t'agrada que t'agafi en braços i el llenci enlaire "takai!, takai!" (amunt, amunt!).
No t'agraden el pitets, i ja vols agafar la cullera, i maldestrament intentes menjar per tu mateixa, però quan et canses, vas cap a la mama i t'hi aferres als pits.
M'agrada l'expresió de "velocitat" que fas quan et bufo a la cara.
M'agrada quan anem en tren i crides l'atenció per que tothom et digui "kawai" (bonica), t'hi has acostumat, i no te'n pots estar.
M'agrada que siguis presumida.
No m'agrada que em roseguis el mòbil, el comandament de la tele, el ratolí de l'ordinador, el bolis, els llibres, el sofà,...
M'agrada veure't pujar les escales tota sola, però em fa por que caiguis i et facis mal, ets massa "intrèpida".
T'agrada mirar enrere quan puges les escales tota sola per veure'm amb cara de ai, ai...

Tens un any, i per a mi han estat mesos, tu tens tota un vida per endavant, l'estrenes, en gaudeixes, fas olor de nou, d'energia.

Has seduït als meus pares obligant-los a fer milers de quilòmetres per rétret pleitesia, i als pares de la mama, l'avi, el "jiji", s'ha comprat un cotxe nou i l'ha fet matricular amb la data del teu naixement, només per treure't a passejar.

Ets una bruixeta, una fada de conte, ets la meva filleta i avui fas un any.

Per molts anys, "Baldufeta".

divendres, de setembre 15, 2006

Salvador Puig Antich

El 2 de març de 1974, moria executat Puig Antich.
Aquest nom l'he sentit a casa desde petit, els meus pares en parlaven:-"pobre Puig Antich"-. Crec que també vivia a Badalona. No me'n recordo exactament. M'ho havia semblar sentir a dir.
Potser ens el vam fer nostre, i jo, de petit, sense saber ben bé perquè, vaig lamentar la seva mort.
No sé perquè sempre he tingut la sensació que Puig Antich era familia meva, un cosí llunyà, que mai no has arribat a conèixer.

Ahir es va estrenar una pel.lícula basada en el fets que el van dur a la mort. L'últim assassinat franquista.

Hi ha molta gent que critica el fet que es tracti Salvador com un heroi, i no com un delinqüent, o un terrorista. Al cap i a la fi atracava bancs, no?

L'esperança del comdemnat a mort, Joan Miró 1974

Jo crec que en altres països, on la democràcia està més arrel.lada, ja fa temps que n'haguessin fet una de pel.lícula, els Instituts i Escoles durien el seu nom, i hi hauria un monument, que s'inauguraria després de la revisió del seu judici injust.
Tinc moltes ganes de veure la pel.lícula, però m'hauré d'esperar, fins que arribi al meu país.
Mentrestant escoltaré la cançó que en Joan Isaac va dedicar a la seva companya, Margarida.

Vas marxar no sé on
ni els cims ni les aus
no et saben les passes
vas volar sense dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure

No sé on ets Margalida
però el cant si t’arriba
pren-lo com un bes
crida el nom
del teu amant
bandera negra al cor

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit en parets
que ploren la història

No sé on ets...

I amb aquest cançó
reneixi el seu crit
per camps mar i boscos
I que sigui el seu nom
com l’ombra fidel
que és nostra a tothora

No sé on ets…


Joan Isaac

dijous, de setembre 14, 2006

Cap al Fuji, amb dos collons!

Aya, me'n vaig al Fuji, amb el teu germà! Li vaig dir tot decidit. Amb dos collons!


Volia demostrar que els catalans els tenim més grans, més durs i més quadrats que ningú. Total és un 3.000 ( 3.776 metres, per ser exactes), què pot passar? Una excursioneta per un ex "Abuinga" de l'aspirantat de Sant Josep.

Quan anàvem pel camp base "roku-go-me", el número 6, després d'hores de pujar, de nit, amb pluja, els collons, m'hagués agradat que haguessin sigut més petits, menys durs i menys quadrats.
Vam començar a pujar al capvespre, cap a les vuit més o menys, l'arribada era prevista per la sortida dels sol, aquesta és la gràcia, veure sortir el sol, des del punt més alt del Japó, la residència del déus.
Això volia dir que hauríem de pujar tota la nit, amb lots al cap, sota una pluja impertinent. Al començament vam travessar un bosc, de dia preciós, de fades, de nit, feia més por que el de la Blanca-Neus, els arbres, malgrat tot ens va aixoplugar prou, desprès d'unes hores arribaríem als maquis, les flors de color groc intens, brillaven dins la fosca com llums reflectants, el camí, de pedretes volcàniques una tortura pels peus.
Ens vam endinsar a la boira, que no era boira eren els núvols, potser ja feia ben bé 5 hores que pujàvem, el Fuji, no és una muntanya com el Montseny o el Montblanc, que formen part d'un sistema muntanyós, és una muntanya de arrenca del terra i puja al cel en solitari, o sigui que és com si comencessis de zero i t'hagessis d'empassar els 3.000 en una pujada de 45°, és així, és molt bestia, per això travessem els núvols, per pujar al cim.
Mai, havia sentit la manca d'oxigen, pensava que era una collonada, de petit vaig anar al Jungfrau, amb els meus pares, hi vam pujar amb el carrilet, el Jungfrau, fa uns 4.000 metres i sempre està nevat.
Pujar a peu és una altre història, les llaunes d'oxigen que duia en Koichiro se'ns van fer necessàries quan el mal de cap es feia evident. Aleshores vaig entendre perquè en Òscar Cadiach o l'Araceli Segarra trigaven una setmana per fer 100 metres quan eren al Everest.
Camp 7, 7 i mig, camp 8, ens hi acostàvem, però érem els únics, potser més d'un miller de persones pujava la muntanya amb nosaltres, era impressionant veure la processor de lluernes dins la boira.
De sobte, algú va cridar, mireu a l'esquerra! El cel es va esclarir, i la boira va deixar pas a les estrelles. Aquelles que només podem veure si passem una nit en una àrea de les autopistes del Llenguadoc, o en un càmping de la Vall de Boí.
Cap a dos quarts de cinc, per damunt dels núvols es va alçar el dia. El silenci es va trencar i la llarga filera d'excursionistes va exclamar d'admiració. Un moment màgic.
La llum del nou dia va acolorir la muntanya de milers de tonalitats, uns vermells encesos, uns negres rotunds, uns grocs-sofre enlluernadors, un espectacle visual.
El cel, des d'amunt blau, era cop viatjar amb avió. Saps que a baix plou, però, on ets el dia és clar.
Cap a les 7 del matí creuàvem la "porta del cel", exhaurits, fets pols. Jo estava tant cansat que em vaig adormir d'amunt d'una pedra de basalt. El fred, la humitat, a pluja, la foscor, les pedres del camí, la manca d'oxigen. Per fi el cim. Sóc tant "burro" que no se'm va acudir res més que cantar els "Segadors", amb a mà al pit. Els meus companys deurien pensar que era la borratxera de l'altura o l'eufòria de l'èxit.
Eufòria molta, encara em dura, va ser molt difícil, molt, no m'ho hagués pensat mai.
Després d'unes dues hores vam fer en camí de baixada, les onze hores de pujada, feien preveure un descens llarg i difícil, un "trenca cames". Rampes "esllavissoses" que et fan caure de cul, més d'una vegada.
Per baixar es fa drecera, es baixa "a sac", 45° i a vall "que fa baixada". De totes maneres ens hi vam estar 4 hores, 7 hores menys que per pujar, brutal.
Val a dir que l'ascens es complica molt, a part de la dificultat física, per què el camí és ple de gent que vol fer el mateix que tu, veure sortir el sol.
A la fi del camí, travessem el bosc de les fades i en passat per a pagoda donem gràcies als déus per a seva hospitalitat.
No vaig gosar a agafar cap pedra del cim, potser per respecte...

Sens dubte, el Fuji és una muntanya màgica, jo he purgat la meva supèrbia, des d'ara de la miraré amb més respecte, però amb la complicitat de que ja en coneixem, almenys una mica.


...un petit descans...

...per damunt dels núvols...

...la "porta del Cel"...

 ..."serpentina" de colors...


...fent drecera...

...un jaç "còmode", Yo-chan?

 El terra és vermell...

...a la boca de l'infern...

...un castell als núvols...

"Hem fet el cim!"

...els picarols dels excursionistes, ofrerts als déus (descens)


...el bosc de les fades (descens)

En arrivar a casa l'Aya m'havia fet un pastís!!!